Després d’una setmana dura de política internacional, nacional, estatal i antiecològica, no m’abellix parlar de la hipocresia de les democràcies europees i americanes quan donen paraula als militars que fan un colp d’Estat. Ni tampoc de que cada vegada que parlen de corrupció i evasió d’impostos no impedida. Ni tampoc del merder de les centrals nuclears i que deixem eixe debat per més endavant (tinguem-lo ara!), prenent altra vegada decisions populistes en compte de mirar per la majoria. Ni tampoc de que hui fan tres anys del terrible accident de metro i ningú ha dimitit ni n’hi han responsables. I, damunt, el metro continua igual en el tema de seguretat.

Vull parlar d’un grup (gràcies Vicent) que m’alegra tots els matins: Compartir dóna gustet amb el disc Marquet. M’agrada la música, molt nostra. M’agraden les lletres, es queixen com ens queixem tots amb molt d’art. M’agrada el nom, m’agrada compartir, pensar que n’hi ha un món més compartible i just. Que ens regalen la seua música per promocionar els directes i no quedar-nos en el sofà i eixir a ballar. Este és el model de música del futur. Esta mentalitat dóna gustet. I, sobretot, m’agrada les sensacions que em provoca tot este conjunt. Des de la primera cançó, que em recorda a les nits caloroses sentint els amics tocant marxes mores per després interpretar-les en l’agost, fins la que em recorda a l’amiga que és mare fadrina. La sensació que t’ompli en altres cançons d’alçar-te a ballar i demanar el que és nostre i lluitar per tot! En fi, que us recomane a tots que el sentiu i se’l descarregueu, que és de bades.
Ací us deixe la cançó que dóna nom al disc.

Segons la wikipèdia, el coeficient intel·lectual (CI) d’una persona és un valor que resulta de la realització d’un test estandarditzat per a mesurar les habilitats cognitives d’una persona (la intel·ligència) en relació al seu grup d’edat. S’expressa de forma que el CI mitjà d’un grup d’edat sigui 100 (una persona de CI = 110 està per sobre de la mitjana del seu grup d’edat; una persona de CI = 90 està per sota de la mitjana del seu grup d’edat). El més normal és que la desviació estàndard (σ) dels resultats sigui de 15 o 16, i els tests es dissenyen de forma que la distribució dels resultats sigui una distribució gaussiana, és a dir, que segueixi la corba normal.

Maemeua!

Segons este banner de publicitat Google, ens informen que Paris Hilton té un CI de 120. Això no pot ser, és impossible. Vol dir això que és més intel·ligent que la mitjana? Maedeu! No és que jo seguisca la vida personal d’esta “pija rebenía” però això no pot ser. Al final de l’entrada de la Wikipèdia, podem veure alguns CI, els que més m’han sorprès és el 102 de GW Bush (aleshores no és disminuit psíquic? Que repetisquen la prova, per favor!) o el 86 d’Andy Warhol (guau!). I el que és més important, la garrula de Britney Spears té 100 justets, prova que la “pija rebenía” no pot tindre un 120. Per tant, podem dir que este banner és publicitat enganyosa perquè ens estan mentint, estic quasi segur.

Per supost, no he fet la prova, a veure si em va a eixir menys que a Bush o la Spears, crec que no ho podria suportar.

Després de portar temps llegint i seguint blogs n’hi han persones que no conec, en persona, que ja formen part del meu dia a dia. Així, pot dir-se que ja formen un poc part de la meua vida i, per tant, de mi.
I com je deien els més sabuts:

Digues qui t’agrada llegir i et diré com eres.

Al menys en el meu cas, ja que també llisc blogs que no m’agraden molt, però s’ha de llegir de tot un poc, no?

Anit, fent zàping per la nit, em vaig topar una altra vegada amb el programa de debat? i discussió? de Canal 9, Parlem Clar. Moltes vegades els companys Julià Álvaro i Testigo Accidental ens comenten les irregularitats de la nostra televisió pública. Escriuen sobre com les notícies ens desinformen de totes? les coses que passen al nostre país. Com donen a entendre que estem de categoria i que ens queixem perquè alguna cosa hem de fer (Ja sabeu què heu de fer si voleu aguantar). Doncs bé, ahir quan estava veient el programa en qüestió, vaig recordar les discussions que tinc amb els meus amics (quasi tots). A estos ratets de xerrada els diem discussions perquè algun nom ha de tindre això. A mi m’agrada més el nom de matisacions. Quasi tots pensem el mateix excepte en alguns xicotets detalls de forma i superfície, mai de profunditat. Inclús a vegades, ens passem i ataquem al contrincant ideològic amb una ferocitat brutal, dient coses que no pensem de veres i divertint-nos una barbaritat. Que això ho faça jo amb els meus amics en un bar o en casa d’algú arriba a ser molt divertir. Però que ho facen un grup de periodistes professionals i cobrant de la nostra butxaca, no té ni puta gràcia.

Anar a una boda sempre és un poc rotllo. Encara que siguen bons amics o amics simplement, és un acte que normalment no m’agrada i si puc evitar-ho, i més si és compromís, no vaig. Això si, si feren un vídeo com este i damunt amb una cançó de Queen, no ho dubtaria. Inclús puc afirmar que aniria gustós a veure el vídeo a casa dels novençans.

Brian & Eileen’s Wedding Music Video. from LOCKDOWN projects on Vimeo.

Palurdo, pren nota!