Des que m’ensenyaren que el Món és maltractat pel que vulgarment es diu “l’home”, he intentat cuidar-lo tot el que he pogut. Respecte al màxim els ecosistemes que m’envolten. Inclús, se que pot parèixer un poc maniàtic, no puc ni matar una formiga, em sap malament. Vaig en silenci, tot el que puc, per la muntanya. Conduïsc el cotxe en marxes llargues. He deixat d’abusar del paper d’alumini. Gaste tàpers de vidre en compte de plàstic (també perquè odie la mescla de tomaca i plàstic dels xinos). I, evidentment, recicle paper, plàstic i vidre. I el que no té cabuda en estos tres, va directament al fem orgànic. Per descomptat que podria fer compost, però crec que el balcó no és el millor lloc.

Si eres aficionat a reciclar, ja siga perquè estimes el Món o per no quedar mal davant dels teus fills o la teua parella, t’hauràs donat compte que la bossa que més ràpidament creix és la dels envasos i el plàstic. A una velocitat més lenta segix la bossa de paper/cartró i després, de lluny, la de l’orgànica. I, més lluny encara, a no ser que sigues un aficionat a les begudes alcohòliques fregant la malaltia, la de vidre. De fet, la bossa dels plàstics s’ha de baixar quasi diàriament.

No se si al teu poble o ciutat passarà, però sorprenentment, al meu carrer, com pots veure en la foto, la relació de cotenidors no respecta la realitat del bon reciclador (ni del bon escriptor, ja que orgànica du accent en la “a”). Això ja passava amb els contenidos d’abans, eixos que podies apartar per aparcar més còmodament, encara que ara la relació està més equilibrada. El que em demostra que esta relació no haja variat en sintonia amb la modernor dels contenidors és que la gent no recicla tot el que pot. També demostra que lamentablement tampoc hi ha voluntat dels ajuntaments a que es recicle al màxim. Amb esta distribució és impossible que tots reciclem, les bosses s’eixirien diàriament. La bona notícia és que si la tendència canviara, amb estos contenidors simplement canviant l’etiqueta es podrien reciclar sense problema i no ens hauríem de gastar més diners en contenidors nous. Esperem que este dia arribe més prompte d’allò esperat.

Amb tota la violència que ha desplegat la policia nacional en València durant el dia de hui, sempre n’hi han genialitats que afegeixen eixe punt d’intel·ligència que donen llum a tanta foscor. I un d’eixos tocs de genialitat l’ha dut a terme un estudiant fent-li tot un “facebook” a un policia. Genial!

Via Pilar Rodríguez

 


Hui és un dia trist. Més d’un centenar de companys i companyes del Centre d’Investigació Príncep Felip no han vingut a treballar. Gent que estima la ciència, que els agrada la innovavió i que han dedicat molts anys de la seua vida a intentar explicar processos i mecanismes biològics, simplement amb l’objectiu de millorar la vida dels altres. Gent que ha dedicat hores de son, energia vital i moltíssims esforços solament a millorar el món que coneix. Però el nostre país és així ells són els primers en pagar les conseqüències de la mala gestió. I és un dia trist perquè la realitat ens ha copejat a tots. Les coses estan malament, però estaran pitjor. I, lamentablement, este no pareix ser l’únic ERO en un centre de recerca. I no ens podem quedar aturats, hem d’actuar i intentar que no torne a passar. Què podem fer? Explicar a la gent el que fem, per què serveix la recerca i per què no ens queda un altre camí que la inversió en investigació i en innovació per millorar les nostres vides. Ells no ho volen veure, però és la única eixida.
No als retalls en investigació! No a les reculades socials!

Este país és únic. No es pot comparar amb cap altra comunitat o autonomia. Som capdavanters. És innegable. Quan als mitjans de comunicació de Madrid és una notícia certs retalls en cert àmbit o es produeix una retallada de drets en altre ámbit, tota l’esquerra mediàtica es queixa. Lamentablement, en la majora dels casos, ací ja haurà passat. Per exemple, quan tota la problemàtica de la prohibició del botelló, ací era il·legal des de feia mesos. Quan Esperanza Aguirre va dir que retallaria en educació, ací el número de professors havia descendit i les substitucions cada vegada es feien més tard. Uns avançats. De fet, som capdavanters en fer un ERO en un centre de recerca. Segur que n’hi hauran en Madrid i la resta d’Espanya, però això ací ja ho hem fet. També arribarà el moment que alguna autonomia no puga pagar les receptes, això també ha passat ací. En fi, els primers en tot. Gràcies valencians!

Esta crisi que estem patint ha deixat moltes coses al descobert. Un clar exemple és este vídeo on un especulador es llueix i s’excita dient que va a aprofitar-se de la nostra pobresa, que ho fa pel bé de tots, que tots podem ofegar a l’altre de forma fàcil i plaentera. I tant que la crisi ha deixat coses al descobert que ni les rates s’amaguen.

 

 

 

Hi han proves evidents de que els valencians volen conquerir Catalunya poc a poc“. Així de dur ha sigut un representant de la dreta catalana al passar la setmana santa en València. Continuava amb la següent declaració: “He vist proves claríssimes de que els valencians estan adquirint, amb tota normalitat, certes costums catalans per fer-se-les pròpies i furtar-nos la nostra cultura“. I és que este polític està realment indignat de que alguns forns valencians (inclús alguns supermercats com Consum) comencen a vendre les típiques mones de pasqua de xocolata. Les seues impressions es confirmaren al comprovar que en algunes llibreries (com París-València) es regalaven roses al comprar un llibre el dia de Sant Jordi. Les declaracions continuaren: “Estes costums són nostres i no podran furtar-nos-les! Mai ens faran valencians!“. I és que la dreta catalana porta uns anys darrere de la idea de que un sector de la societat valenciana vol substituïr la identitat catalana per la valenciana. L’esquerra catalana ha contestat llevant importància a estes accions i opina que “són causa de la proximitat geogràfica, la llengua comú i de l’intercanvi cultural“. La dreta catalana ha contestant afirmant que “l’esquerra el que vol és que desaparega la cultura catalana. Sempre han volgut ser valencians. Si per ells fóra, la cultura catalana seria eliminada. Nosaltres som els vertaders defensors de la nostra cultura i les nostres tradicions“.

Evidentment, estes declaracions són inventades. Els fets de que en Consum venen mones de xocolata i que en París-València donen una rosa quan compres un llibre pel dia de Sant Jordi, no. Em pregunte perquè al meu país este tipus de declaracions es veuen normals i admissibles, però a la inversa són inimaginables i, fins i tot, sonen ridícules. Tots sabem la resposta, cadascú la seua. I la conseqüència és que la nostra llengua i la nostra cultura cada vegada està més feble.

A la gent que estimem la nostra terra ens dóna por el pròxim 22 de maig. Por de veure reflectit el que ja sabem, que el nostre país està cada dia pitjor i contiunarà així. Allà per on mires, cauen el pilars del que ha de ser una societat completa i pensada per al ciutadà. La sanitat cada dia pitjor, l’educació pública també. La cultura en valencià? Encara existeix? Les despeses per càpita baixant cada any. Les dos caixes més grans, convertides a bancs per la mala gestió. L’atur creixent com creixien abans els bolets en la costa, i un llarg etcètera. Aleshores, hi ha futur? Vull pensar que si, perquè estime la meua terra i la seua gent. Però, o canvien molt les coses, o el dia 22M tornarem a afornar-nos un poc més. I, aleshores, haurem de baixar el cap i dir que tornem a meréixer el que ens passe.

Però veig un raig d’esperança, i això que sóc dels optimistes ben informats. Tot és possible. Del que estic segur és que hem d’anar a votar tots. És imprescindible.

Feia alguns dies vaig llegir la notícia que Rita Barberà volia que el govern deixara a l’ajuntament de València endeutar-se fins el 125%. Personalment, tinc uns ingressos mensuals gràcies a les hores dedicades en el treball. Quan arriba fi de mes, sempre intente guardar un poc de diners pel demà, pel que puga passar. No estic hipotecat, però com si estiguera. Tinc uns diners i els administre com se i puc. De fet, intente sempre viure dins de les meues possibilitats, ja que viure per damunt d’elles seria fatídic, no podria dormir tranquil·lament. Així que quan llisc que la senyora alcaldessa vol endeutar-se fins el 125%, pense que és una clara demostració de que Rita Barberà no tracta els diners públics amb responsabilitat i realitat. Sap que no els diners no són seus i parla com si foren seus. Allò pitjor és que eixe deute no el va a pagar ella, sinó els ciutadans que viuen i lluiten diàriament al cap i casal.

Sempre he estat radicalment en contra de la rutina. Estava convençut de que podia lluitar contra ella i viure com a mi m’agrada. Al mateix temps, lluitava contra el temps. Dins de mi naixia un odi profund contra el seu pas i el seu inventor. Tot com si fora possible que tot marxara de forma diferent. Estes lluites amb el pas del temps les he abandonades. De fet, fa molt de temps que passe del temps. Inclús, a vegades, m’he fet amic d’ell. Però, contra la rutina continue lluitant, però ja no li dic rutina, li dic pèrdua de temps. Resulta que no suporte el temps però no puc perdre’l, Quina paradoxa. Doncs es així.

En estos moments estic muntat en una autèntica muntanya russa. En un any han canviat quasi totes les situacions que abans es deien rutina o pèrdua de temps. El temps s’escapa de les meues mans. Tot pot girar en qualsevol moment i, encara que parega mentida, necessite rutina. No la rutina amb la que perds temps, sinó la rutina que et deixa gaudir del teu temps i de les teues coses. Per ajudar a esta bona rutina a vindre a mi, ara, a principis d’any (l’inventor del temps es va enganyar, l’any comença en setembre, no en gener) vull obligar-me a trobar eixe temps que em deixe escriure al blog. Ho necessite i vull fer-ho. Així que crec que he tornat per quedar-me.

Fa massa temps que no em passe per ací. Des que en som un més, el temps està més que escàs. Això no impedix que de tant en tant em pare amb alguna ximpleria. M’ha fet especial gràcia esta pàgina on pots omplir els bocates del diàleg. Anava a posar el típic “SPLASH!”, però m’ho he pensat millor.

Via Dando por culo

Blog sobre temes diversos i opinions sobre la vida en general, escrit des de l'Horta Sud i amb el cor en la ribera del Xúquer.
  • Xarxes socials

    RSS trellat Twitter trellat Friendfeed trellat Flickr trellat YouTube trellat
free hit counter