Quan s’ha acabat, han fet una de les pel·lis que més he vist, els Gremlins 2! M’han vengut molts records. L’ha vist sobretot amb amics i és una pel·li per vore-la vàries vegades perquè està plena de detalls graciosos. Cada bitxo és diferent i quan eixen quatre en el pla, ja no saps on mirar. I el moment indescriptible i més divertir és quan estan cantant New York, New York. Quantes vegades hem cantat eixa cançó, un amb la veu de tenor i els altres fent el cor del nya, nya, nya, nya ,nya! No he pogut evitar-ho i m’he posat a cantar com ho he fet sempre. El final és genial i el senyor Clamp segurament hui estarà demanant diners a Bush.

I, per rematar el dia de cine de “joventut”, han fet la Princesa Prometida. Hui l’he vista un poc més molla, però sempre m’agradarà. L’ha vista mil vegades amb la meua germana, inclús la meua gosseta du el nom de la princesa. Ha segut molt bonic recordar frases “Como desees…”, “Mi nombre es Iñigo Montoya, tú mataste a mi padre, prepárate a morir”. I veure personatges tan emblemàtics com el pirata Roberts, el xiquet de “Aquellos maravillosos años”, André el Gegant, Iñigo Montoya, el bosc del foc… aaaaaiiins (suspir). Per cert, hui m’he donat compter que el iaio que llig el conte és el veí del poble del xic dels Gremlins, què fort!

En resum, ha segut un dia de cine de joventut. No se que em passa últimament que estic massa nostàlgic. Serà que estic fent-me major, o pitjor, madurant!

Un altre cantar serà el mico (o mono) psicològic. Eixe si que serà fotut. Per ara no tinc por, però quan estiga davant d’una bona cervesa, un bon ron en cola o un ponxe, no se com ho vaig a dur…

Per què? Diverses són les raons. Entre elles està que m’he donat compte que tots els meus amics són més llestos que jo, i mira que no ho pareixen. Ningú fuma i els que fumaven, ja s’ho han deixat. Així que jo soc (vull dir, era) l’apestós, el que eixia al carrer, al que miraven mal,… però això ja s’ha acabat. Altra raó és la forma física. L’altre dia vaig anar a jugar al futbet i estava rebentat. Una altra raó és que ara els amics ja comencen a tindre fills i no vull ser eixa persona que diga als xiquets amb un cigarret en la mà: “Si, tens raó, fumar està mal fet, es roín per a mi, i tranquil, no vaig a morir-me.” No se si vos ha passat alguna vegada, però eixa situació és horrorosa.

Doncs això, que espere ser un ex-fumador permanentment. Al menys, estic convençut de ser-ho i diuen que moltes vegades això és el més important.