Hui vaig a començar amb unes quantes receptes que m’agradaria compartir. La primera recepta és la del polular hummus. Esta recepta no és meua, és d’un amic, però jo li he donat el meu toc personal.

Hummus significa cigró en àrab, així de simple. La recepta original és amb oli de sèsam, però també ix molt bo amb oli d’oliva. Anem a la recepta.

Ingredients:
- 500g cigrons bollits (de pot o bollits per vosaltres, segons el vostre gust).
- Mitja llima.
- Oli d’oliva (o de sèsam).
- Comí (en gra o en pols, com vulgueu. A mi personalment, m’agrada més en gra).
- Una dent d’all.

Preparació:
Primer, renteu els cigrons, el caldet del pot és un poc asquerós. Els fiques on vages a fer l’hummus. Després, talleu la dent d’all fineta i l’afegiu als cigrons. En esta mescla, escorregueu la mitja llima i afegiu una o dues culleradetes de comino. Per finalitzar, aneu afegint oli i passant-ho per la Minipimer fins que vos quede com vos agrada. Així de fàcil.

Servir:
Queda molt bé si el fiques en un bol amb un poc d’oli i pebrot dolç per damunt.

Bon profit!

Este és el primer mem que faig, sabia de la seua existència, però mai havia participar en un. No és que m’agraden molt, però vaig a probar a veure què tal. Em convida a participar Vicent Baydal des del seu blog junt a unes altres cinc persones. Consisteix en enumerar 6 coses sense importància que ens facen feliços i passar el mem a uns altres 6 blogs. La primera part vaig a fer-la, però la segona, no se si arribaré a fer-la, no conec a tants bloguers! He canviat el títol perquè estes coses, si és cert que ens fan feliços per mi són les realment importants, no les més importants, però molt vitals.

Allà van les sis coses:
– Fer una ruteta amb amics.
– Pegar una xerrada de diverses hores amb amics (cerveses, dinars, sopars, etc).
– Nadar en el Xúquer.
– Passejar de la seua mà pels horts.
– Conduïr en vacances fins el destí.
– Llegir en la cadira de càmping en vacances, ben lluny, en estiu i amb fred.

Bé, m’ha costat però al final ho he fet.
Ara, li ho reenvie a:
– Renato.
– Robin de la Murta (pots contestar ací).
– Nuska.
– Muftillo.
i prou.

L’altre dia no sabia què fer a l’hora del dinar i navegant vaig trobar este cuiner tan original: El cocinero fiel. Té un blog i un canal de YouTube amb el mateix nom. Les receptes que li he vist són molt senzilles i tenen millor pinta. De fet, eixe dia vaig acabar fent una de les seues per dinar: espinacs amb panses i pinyolets (i un poc d’all). Ja portava dies volent fer espinacs (si em sentira ma mare…), pensava que les hauria de bollir, però al final no feia falta, menys mal. És impressionant com redueixen amb la calor, al contrari que les panses que s’unflen com si anaren a rebentar. Els pinyols i l’all són més passotes, es posen morenets com Saplana i au. Si un dia trobeu estos ingredients en la vostra cuina, no els deixeu passar i junteu-los ràpidament. Açò amb un tros de carn amb formatge per damunt i heu fet la faena, però ben feta.

Us deixe el video de la recepta, que us aprofite el dinar o sopar si la feu. Ja veureu que està de mort. Per cert, al video també se’n va a pegar una volteta per la muntanya a recollir plantes aromàtiques.

Ha sigut un autògraf sense mèrit. No m’ho podia creure. Perquè entengueu per què ha passat esta cosa tan extranya, començaré pel principi.

Este matí m’han fet una entrevista sobre el meu treball. Els entrevistadors han sigut uns quaranta xiquets. No ha sigut sobre el treball que tinc ara, sinó el d’, que era de científic investigador. En principi, la professió sona molt bé, però normalment significa precarietat, al menys al principi. Els xiquets això no ho saben i espere que d’ací quan arriben a acabar la carrera, si estudien més enllà de l’ESO, les condicions laborals estiguen molt millor. L’entrevista forma part d’una iniciativa molt interessant que està duent a terme una escola pública d’Alfafar on treballa una amiga meua. Consisteix en dur, a les classes de sisé, diverses persones que estiguen treballant i que hagen estudiat una carrera universitària. La raó és que estos xiquets, de famílies amb pocs recursos econòmics i majoritàriament inmigrant, no tenen referents a casa que els incentiven a estudiar. I, les mestres (un 90% de la plantilla), volen ensenyar als seus alumnes que no tot és ser futbolista o cantant, que n’hi han altres professions més reals i que estan al seu abast.

Han estat uns 40 minuts fent-me totes les preguntes que han volgut. Algunes de tipus científic (què és el que investigues?; Quines ferramentes utilitzes?; etc. Esta ha sigut tota una experiència de divulgació científica, d’interrelació amb els xiquets parlant de ciència), altres de tipus econòmic (Quant cobres?), unes altres de tipus personal (Per què triares esta professió? Quants anys d’estudi ens queden per poder treballar com tu?, etc.) i, entre unes altres, de tipus professional (Estes han sigut les més gracioses. A quina edat te jubiles? T’has escaquejat alguna vegada del treball? Quantes hores al dia treballes?, etc.).  I, al acabar, s’ha arrimat un xiquet molt simpàtic i m’ha demanat un autògraf. Què graciós! Per totes estes coses i, sobretot per l’autògraf, crec que ha sigut una experiència molt enriquidora per a tots. M’ha agradat i tornaré sempre que m’ho demanen.

Doncs si, ha passat el que tots esperàvem, ha guanyat Obama. Ja s’han dit prou coses d’este home que representa l’esperança de tots per un canvi. Esperem que així siga i que le coses canvien encara que siguen un poquet, però a millor. Darrere queden els huit anys de l’Horrible Bush. En gener pense obrir una botella de cava per celebrar que este inútil se’n va. Esperem que vinguen temps millors i que el gran home negre aconseguisca la meitat de les coses que diu, que ja seria alguna cosa.

Sort per a tots i més per ell.