Arxiu per juny 2009

Després de portar temps llegint i seguint blogs n’hi han persones que no conec, en persona, que ja formen part del meu dia a dia. Així, pot dir-se que ja formen un poc part de la meua vida i, per tant, de mi.
I com je deien els més sabuts:

Digues qui t’agrada llegir i et diré com eres.

Al menys en el meu cas, ja que també llisc blogs que no m’agraden molt, però s’ha de llegir de tot un poc, no?

Anit, fent zàping per la nit, em vaig topar una altra vegada amb el programa de debat? i discussió? de Canal 9, Parlem Clar. Moltes vegades els companys Julià Álvaro i Testigo Accidental ens comenten les irregularitats de la nostra televisió pública. Escriuen sobre com les notícies ens desinformen de totes? les coses que passen al nostre país. Com donen a entendre que estem de categoria i que ens queixem perquè alguna cosa hem de fer (Ja sabeu què heu de fer si voleu aguantar). Doncs bé, ahir quan estava veient el programa en qüestió, vaig recordar les discussions que tinc amb els meus amics (quasi tots). A estos ratets de xerrada els diem discussions perquè algun nom ha de tindre això. A mi m’agrada més el nom de matisacions. Quasi tots pensem el mateix excepte en alguns xicotets detalls de forma i superfície, mai de profunditat. Inclús a vegades, ens passem i ataquem al contrincant ideològic amb una ferocitat brutal, dient coses que no pensem de veres i divertint-nos una barbaritat. Que això ho faça jo amb els meus amics en un bar o en casa d’algú arriba a ser molt divertir. Però que ho facen un grup de periodistes professionals i cobrant de la nostra butxaca, no té ni puta gràcia.

Anar a una boda sempre és un poc rotllo. Encara que siguen bons amics o amics simplement, és un acte que normalment no m’agrada i si puc evitar-ho, i més si és compromís, no vaig. Això si, si feren un vídeo com este i damunt amb una cançó de Queen, no ho dubtaria. Inclús puc afirmar que aniria gustós a veure el vídeo a casa dels novençans.

Brian & Eileen’s Wedding Music Video. from LOCKDOWN projects on Vimeo.

Palurdo, pren nota!


Cansat de tant PageRank de Google, de que sempre estiga dient-nos el que hem de fer. I després de la notícia de que pareix que l’etiqueta nofollow restarà PR, he decidit passar-me als blogs dofollow. Això vol dir que ja no utilitze l’etiqueta nofollow en els comentaris.
Per aquells que no sabeu què és, una curta explicació.

On està?
Quan algú comenta en una entrada i signa amb el seu blog i el seu nom, els gestors de continguts més utilitzats li afegeixen l’etiqueta nofollow a continuació de la vostra adreça del blog.

Per què?
Quan Google indexa una pàgina, segueix els enllaços que conté. Abans, quan comentaves en un blog i signaves amb la teua adreça, Google continuava cap al teu blog. Amb l’invent del nofollow, el cercador no continua per l’enllaç i per tant, és negatiu (o no és positiu) per al posicionament del teu blog. Esta etiqueta va ser creada per Google com una mesura per evitar que els blogs foren un niu d’enllaços aprofitable per a la gent que fa SEO.

Qui gasta l’etiqueta nofollow?
Quasi tots el gestors de continguts més utilitzats com Blogger i WordPress.

Què és dofollow?
Un blog dofollow és un blog que no té l’etiqueta nofollow, és a dir, un blog no-nofollow.

Per què soc dofollow?
Perquè vull que aquell que em seguisca i comente, siga reconegut pel gran Deu d’Internet. Per què ha de ser nofollow? Per què ells ho diguen? No m’agrada que me diguen què he de fer.

Podries pensar que, com ara l’etiqueta nofollow pot ser negativa per al blog, perquè pareix que consumisquen PageRank, passar-me a dofollow podria ser per beneficiar-me en el PageRank. Però no és així, ja que pels enllaços dofollow s’escapa el PR. La vertadera raó és que estic fart de que juguen amb els programadors i els SEO.

Per què ser dofollow?
Perquè és una forma de premiar als teus seguidors i reconèixer el seu seguiment amb una ajuda en el posicionament.

Cóm ser dofollow?
En este post ho expliquen molt bé.

Moltes reflexions estem sentint dels resultats de les eleccions del diumenge. M’agradaria afegir alguna cosa intel·ligent, ocurrent i fascinant. Fer un anàlisi profund i repensat. Però, estic fart. Al final vaig votar i no em vaig sentir bé, ho vaig fer per obligació moral i social. Una obligació que m’he imposat jo perquè els polítics no puguen amb mi. No vaig a dir coses com que la participació va disminuint amb el pas del temps o que el Parlament no és cada vegada més de dretes, sinó que anem camí de la ultradreta. La dreta augmenta i la ultradreta també.

Simplement m’agradaria apuntar que el “vot en blanc” és la setena força política més votada (1.41%). Crec que la pròxima vegada m’afegiré a este grup polític a veure si, per fi, trobe a un no-parlamentari que em puga representar.

Segurament hauràs viatjat fora i t’has trobat que a qualsevol arròs li diuen paella. Si, paella. Eixe plat tan nostre pel que sempre discutim sobre la forma de fer-lo. Si ma mare la fa així” que si ton pare la fa de l’altra forma. De fet, estic quasi segur que tots els valencians han discutit alguna vegada sobre este tema. Si en el meu poble no es posa això, si en el meu això tampoc… Bé, davant de tanta discussió, el que escriu ha decidit acabar les discussions amb “en cada poble/casa es fa d’una forma, no passa res. Això si, llonganisses no du, segur!”. Doncs bé, gràcies a Laura Ramírez, podem gaudir d’esta joia de recepta de paella. Impressionant, són un poc més de 9 minuts d’una d’eixes receptes que te posen la pell de gallina. L’autor del vídeo és Vico Torriani, com bé explica en el post original de la traducció. Atenció als utensilis de cuina i els ingredients, no tenen desaprofitament.

Via | Eloi Ribeiro

Estem a principis de juny. Comença la calor, eixa calor que a vegades ofega. Arriben els dies on només pots quedar-te a casa, ja siga a la fresqueta de la foscor o a la de l’aire condicionat. En juny també comencen els xiquets a viure millor, no van a classe per la vesprada, van en pantalons curts, juguen al carrer tot el dia i no han de fer deures. Això és llibertat. En resum, juny és un més especial que ens avisa que arriba l’estiu i s’acaba l’escola.

Esta calor em fa pensar en la pluja. Eixa pluja que tant m’agrada contemplar i deixar caure sobre la meua pell. Eixa pluja que no esperes i et xopa de dalt baix. Tots sabem que al nostre país la pluja no sap ploure i, damunt en estiu, no pot anar a escola. Per això, eixes tronades d’estiu que tant s’agraïxen i refresquen l’ambient. I eixa pluja, només tornar a escola, rabiosa per la pèrdua de la seua llibertat, es venga de tots, cau amb més força que mai i convertix els carrers en rius de terra i aigua. En eixos moments de pluja forta m’agrada sentir esta cançó de Raimon. Quan sent eixa veu, eixa melodia i veig com l’aigua cau com si res, puc sentir com la meua ment es relaxa i puc volar amb la meua imaginació on vull.

Gran cançó i gran reflexió sobre l’educació. Qui perd els orígens, perd la identitat.

Blog sobre temes diversos i opinions sobre la vida en general, escrit des de l'Horta Sud i amb el cor en la ribera del Xúquer.
  • Xarxes socials

    RSS trellat Twitter trellat Friendfeed trellat Flickr trellat YouTube trellat
free hit counter