Arxiu per juliol 2009

Estic fart de sentir com col·lectius, majoritàriament estatals, es queixen de que en algunes comunitats autònomes, com la nostra, s’ensenyen a l’escola més d’una llengua. Que és millor que s’ensenye bé el castellà i que els xiquets deixen de perdre el temps en estes llengües minoritàries. Alguns inclús diuen que “ja és difícil aprendre una, perquè damunt hagen d’aprendre més”.

Si n’hi ha una cosa que em mata és que em prenguen per idiota. I que damunt prenguen per idiotes als xiquets, és una cosa que em remata. Potser que a una persona adulta li coste més parlar altres llengües, ensenyar-se la gramàtica i un munt de vocabulari, però a un xiquet, no li costa gens. Tothom ha conegut algun erasmus que sap més d’un idioma. Que si anglès, italià, castellà, etc. Quan més llengües coneixes, més fàcil és aprendre altres.

Tota esta reflexió ve perquè el dissabte passat vaig conèixer una xiqueta que tindria com a màxim tres anys i parlava i entenia perfectament el castellà, l’anglès, el valencià i el francès. Res porta el diari! I, segurament, mes endavant també s’ensenyarà música. Jo ja compte cinc idiomes probables. Després tracten als xiquets com si foren idiotes. Tal volta els idiotes són aquells que pensen que la resta de la gent ho és.

Bap

Bap

Vull fer un xicotet homenatge a una companya de vida que, lamentablement, el dimecres passat va morir. M’ha acompanyat durant 15 anys, mitja vida. I si tenim en compte que realment no vaig ser conscient de la meua existència, com a individu independent, aproximadament fins que no em va eixir el primer pel en les parts íntimes (parle per mi, evidentment), és més encara. Amb ella he compartit riures, carreres, caminades, secrets, plors, pedres i un fum de coses. I, el que és més important, forma part de mi. Encara que tenia el seu geni, ha segut una bona gossa i la trobaré a faltar. Si ha anat al seu paradís personal, segur que està gitada en un sofà gegant i envoltada de xulles de corder i pedres grans que poder rosegar.

Mon pare té la sort de viure en una de les poques finques plantades enmig del preciós Parc Natural de l’Albufera. Si alguna vegada heu anat per la nit, habreu comprovat que no gasten faroles, ni asfalten les carreteres, ni posen aceres. La raó principal és preservar el parc en condicions pseudo-naturals, sense modificar més l’ambient. Em pareix perfecte. Si pots triar viure allà, saps en quines condicions ho faràs.

Però, esta norma no és igual per a tots els veïns d’esta part del Saler. N’hi ha un edifici on viuen en millors condicions. Fins fa poc tenien faroles que arribaven a la porta (ara ja les han llevades). I, gràcies al PlanE de ZP, la senyora alcaldessa ha pogut tornar a asfaltar des de la carretera que creua el Parc Natural (CV-500) fins la porta. Podríeu pensar que soc envejós perquè a alguns veïns els tracten millor que a mon pare. Doncs no. Em queixe perquè este edifici amb un tracte preferencial és l’Hotel Sidi Saler. Si, un hotel privat de cinc estreles i on va la gent amb pasta. A mi personalment no m’estranya. La nostra alcaldessa torna a posar els interessos de les classes altes per damunt de l’interès general, i no serà l’última vegada. I el que té més gràcia, amb un pla aprovat pel govern estatal del partit opositor i que tant la critiquen en els plens. A què estem jugant? A protegir al ciutadà, evidentment, no.

I el que és més greu, en les pròximes eleccions Rita tornarà a guanyar en tots els barris, inclòs el Saler.

En roig, podem trobar el carrers asfaltats. En blau, els carrers sense asfaltar.

En roig, podem veure els carrers asfaltats. En blau, els carrers sense asfaltar.

Ahir, quan vaig veure al senyor Camps no contestar ni una pregunta, vaig notar una altra vegada que al nostre President li fan por les preguntes. Una altra vegada no volia eixir-se del discurs ni donar explicacions. Em fa gràcia com, per la nit en la ràdio, els locutors i comentaristes s’indignaven perquè el senyor Camps no contesta a les preguntes. I jo dic, i ara us doneu compte? Des d’abril que el molt honorable no concedeix una roda de premsa i encara fa més temps, no se dir-lo exactament, que contesta a les preguntes que només li fan els amics. Això és una vergonya i, sobretot, és una gran falta de democràcia. Un polític ha de donar explicacions, i quantes més done, més honrat és. N’hi ha alguna altra definició de polític honrat?

Ja posat en la relació entre els polítics i els ciutadans, he començat a fer una cerca dels blogs dels polítics més influents i dels que m’ha paregut. Realment no han segut una sorpresa els resultats. Ni el nostre president, ni l’alcaldesa de València, ni els presidents de les diputacions de València, Castello i Alacant, ni el principal opositor Jorge Alarte tenen blog. Sorpresa la trobada del blogs de Carmen Alborch (1 i 2) i Esteban González-Pons (1 i 2). Els dos d’este últim en diaris de marcada ideologia pepera i més que abandonats. També he trobat la pròxima fundació d’una xarxa de red socialistes que no se si durà alguna sorpresa. Vull destacar com a positiu la trobada de la xarxa dels blogs d’esquerra unida i, com no, el blog d’Enric Morera, que l’actualitza prou i és el més constant dels polítics valencians. Popular polítics en l’Estat, com poden ser Rosa Díez i Patxi López, ja tenen blog i saben que eixa és una jugada que s’ha de fer tard o prompte.

Que un polític tinga blog, en els temps que corren, és imprescindible. Els blogs són una ferramenta de comunicació, d’intercanvi d’idees i de discussió. Cert que no tenen encara el nivell d’importància que deurien, però poc a poc la gent comença a aficionar-se. Açò significa que poc a poc la gent voldrà conèixer amb més profunditat el que els polítics realment opinen. Voldran interactuar amb ells i fer-los preguntes. Eixe partit ja no el jugaran només els mitjans de comunicació. La relació entre els polítics i els ciutadans podrà ser més directa, havent de donar més la cara. Eixe podria ser un bon futur per a la xarxa.

No obstant això, els polítics valencians, llevant de les poques excepcions que he trobat, no volen tindre blog. Per què? Perquè és molt més fàcil estar lluny de la gent, sense relacionar-se amb nosaltres, donant una imatge de llunyans. Així, ells podran fer i desfer com vulguen. Ens tenen por, no volen que els demanem els comptes ni contestar les nostres preguntes. No volen ser honrats i donar-nos explicacions de tot. Espere que algun dia, la societat valenciana desperte i els demanen explicacions, és el seu treball i la nostra obligació. I també espere que arribe el dia que tots els polítics tinguen l’obligació política de tindre blog. En eixe moment, la democràcia serà un poc millor.

Fa dies que volia escriure sobre la política en general, de la poca confiança que generen els polítics i dels casos de corrupció. M’agradaria que esta democràcia madurara i anara posant límits als polítics. Mesures de dignitat i transparència, como molt bé explica Julià Àlvaro i que els polítics tingueren només un segon de dignitat. No és possible que els polítics, independentment del color, estiguen més de dos legislatures en el poder, que els comptes públics no siguen completament transparents, que votem només cada quatre anys, que no siga clara la llei d’incompatibilitats, que accepten regals (ja siguen ridículs o de idiotes), que es facen rodes de premsa sense preguntes i una interminable llarga llista de canvis. Estes mesures donarien valor i estima a la política i als polítics. Però clar, evidentment, els polítics no estan per la faena, ells viuen molt bé.

Gràcies a fernand0, arribe a un estudi on comparen els sous dels polítics mundials respecte a la mitjana de la renda per càpita dels ciutadans en cada país. Com veiem, els sous dels polítics espanyols és el doble d’esta renda. Cosa que trobe normal si només cobraren això. Per al meu gust, faltarien dades importants com la comparació del sou amb la productivitat i conèixer els diners que guanyen gràcies a ser polítics. Per suposat, s’haurien de sumar els regals com tratges, anxoves (no suporte que em tracten com si fóra imbècil), etc. Jo crec estarien més lluny del centre. També, m’agradaria que feren el mateix estudi amb els sous dels polítics que s’ho deixen per anar a l’empresa privada, tal volta estaríem com l’Argentina, Moldàvia, Kenya i Cambodja.
Imatge | Infoesthetics

N’hi han moltes formes de fer país. Alguns ho fan políticament, altres ho fan culturalment i altres ho fan naturalment. No amb naturalitat, sinó cuidant la natura. És el cas de Juan Antonio Tovar en el seu blog de libèl·lules del País Valencià. És un blog dedicat a les libèl·lules, eixos insectes amb eixe vol tan precís i que pareixen tots iguals. Doncs no és així, podem veure que n’hi han moltes espècies i Juan Antonio Tovar es classifica segons la seua localització, ja siga en Antella o en la conca del Xúquer, on destaquen les fotografies en eixe gran desconegut Caroig. El que més m’ha impactat es la secció d’orquídies d’Antella. Qui m’ho anava a dir? M’he quedat impressionat, quina bellesa!

Orquídia en Antella

Orquídia en Antella

Per fer país i conservar la nostra cultura i natura, este tipus de persones son imprescindibles. Treballen dia a dia pel territori, pels seus detalls i per allò que els envolta. Demostren un gran amor, respecte i estima cap a la seua terra i els seus habitants. Són molt admirables i responsables. En el cas de Juan Antonio, es veu que treballa amb precissió, paciència i qualitat. Només vull dir-li que enhorabona i que seguisca així, cuidant de la natura. Com a resultat d’este bon treball podem veure que s’ha dut algun premi i ha col·laborat amb algun museu.
També podeu gaudir de més fotografies en el seu Flickr.

Després d’una setmana dura de política internacional, nacional, estatal i antiecològica, no m’abellix parlar de la hipocresia de les democràcies europees i americanes quan donen paraula als militars que fan un colp d’Estat. Ni tampoc de que cada vegada que parlen de corrupció i evasió d’impostos no impedida. Ni tampoc del merder de les centrals nuclears i que deixem eixe debat per més endavant (tinguem-lo ara!), prenent altra vegada decisions populistes en compte de mirar per la majoria. Ni tampoc de que hui fan tres anys del terrible accident de metro i ningú ha dimitit ni n’hi han responsables. I, damunt, el metro continua igual en el tema de seguretat.

Vull parlar d’un grup (gràcies Vicent) que m’alegra tots els matins: Compartir dóna gustet amb el disc Marquet. M’agrada la música, molt nostra. M’agraden les lletres, es queixen com ens queixem tots amb molt d’art. M’agrada el nom, m’agrada compartir, pensar que n’hi ha un món més compartible i just. Que ens regalen la seua música per promocionar els directes i no quedar-nos en el sofà i eixir a ballar. Este és el model de música del futur. Esta mentalitat dóna gustet. I, sobretot, m’agrada les sensacions que em provoca tot este conjunt. Des de la primera cançó, que em recorda a les nits caloroses sentint els amics tocant marxes mores per després interpretar-les en l’agost, fins la que em recorda a l’amiga que és mare fadrina. La sensació que t’ompli en altres cançons d’alçar-te a ballar i demanar el que és nostre i lluitar per tot! En fi, que us recomane a tots que el sentiu i se’l descarregueu, que és de bades.
Ací us deixe la cançó que dóna nom al disc.

Segons la wikipèdia, el coeficient intel·lectual (CI) d’una persona és un valor que resulta de la realització d’un test estandarditzat per a mesurar les habilitats cognitives d’una persona (la intel·ligència) en relació al seu grup d’edat. S’expressa de forma que el CI mitjà d’un grup d’edat sigui 100 (una persona de CI = 110 està per sobre de la mitjana del seu grup d’edat; una persona de CI = 90 està per sota de la mitjana del seu grup d’edat). El més normal és que la desviació estàndard (σ) dels resultats sigui de 15 o 16, i els tests es dissenyen de forma que la distribució dels resultats sigui una distribució gaussiana, és a dir, que segueixi la corba normal.

Maemeua!

Maemeua!

Segons este banner de publicitat Google, ens informen que Paris Hilton té un CI de 120. Això no pot ser, és impossible. Vol dir això que és més intel·ligent que la mitjana? Maedeu! No és que jo seguisca la vida personal d’esta “pija rebenía” però això no pot ser. Al final de l’entrada de la Wikipèdia, podem veure alguns CI, els que més m’han sorprès és el 102 de GW Bush (aleshores no és disminuit psíquic? Que repetisquen la prova, per favor!) o el 86 d’Andy Warhol (guau!). I el que és més important, la garrula de Britney Spears té 100 justets, prova que la “pija rebenía” no pot tindre un 120. Per tant, podem dir que este banner és publicitat enganyosa perquè ens estan mentint, estic quasi segur.

Per supost, no he fet la prova, a veure si em va a eixir menys que a Bush o la Spears, crec que no ho podria suportar.

Blog sobre temes diversos i opinions sobre la vida en general, escrit des de l'Horta Sud i amb el cor en la ribera del Xúquer.
  • Xarxes socials

    RSS trellat Twitter trellat Friendfeed trellat Flickr trellat YouTube trellat
free hit counter