Este poema i cançò sempre vindrè amb mi on vaja. A vegades és l’única cosa que em dona ànims i em fa saber que tot pot millorar i per què la vida és tan puta. No estic mal, simplement que m’agrada recordar-la de tant en tant, i més quan no estic mal.
ITACA
Quan surts per fer el viatge cap a Itaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d’aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port
que els teus ulls ignoraven,
i vagis a ciutats
per aprendre del que saben.
Has d’arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l’illa,
ric de tot el que hauràs guanyat
fent el camí, sense esperar
que et doni més riqueses.
Itaca t’ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra, no és que Itaca
t’hagi enganyat. Savi, com bé t’has fet,
sabràs el que volen dir les Itaques.
(Versió de Lluís Llach)
28 oct 08
9:59
M’ha agradat molt tornar a llegir aquest poema de Kavafis en l’adaptació que va fer Lluís Llach sobre una versió catalana de Carles Riba. A mi també em reconforta molt meditar sobre la importància de gaudir del viatge.
Et propose també un altre poema de Kavafis musicat per Lluís Llach… viu ara, per si després és tard.
A LA TAVERNA DEL MAR
A la taverna del Mar hi seu un vell
amb el cap blanquinós, deixat anar;
té el diari al davant perquè ningú no li fa
companyia.
Sap el menyspreu que els ulls tenen pel seu cos,
sap que el temps ha passat sense cap goig,
que ja no pot donar l’antiga frescor d’aquella
bellesa que tenia.
És vell, prou que ho sap; és vell, prou que ho nota.
És vell, prou que ho veu cada instant que plora.
És vell, i té temps, massa temps per a veure ho.
Era, era quan era ahir encara.
I se’n recorda del seny, el mentider,
com el seny li va fer aquest infern
quan a cada desig li deia “demà tindràs temps
encara”.
I fa memòria del plaer que va frenar,
cada albada de goig que es va negar,
cada estona perduda que ara li fa escarni del cos
llaurat pels anys.
És vell, prou que ho sap; és vell, prou que ho nota…
A la taverna del Mar, hi seu un vell
que, de tant recordar, tant somniar,
s’ha quedat adormit damunt la taula.
I ja que estem en el tema, ací va el text per a ser llegit al començament de les reunions del “Club dels poetes morts”:
“Vaig anar al bosc perquè volia viure a consciència, volia viure a fons i extraure tot el suc a la vida. Deixar a una banda tot el que no fóra vida, per a no descobrir, en el moment de la mort, que no havia viscut.”
Carpe Diem.
I ara uns extractes d’una cançó de Joan Manuel Serrat:
BIENAVENTURADOS
…
Si a plazos o al contado
la vida pasa factura
rebaña y apura
hasta las migajas.
Que si en cada alegría
hay una amargura
todo infortunio esconde alguna
ventaja.
…
En cualquier circunstancia
por lastimosa que sea
busca la manera
de comer perdices
que a pesar de lo alto que
nos coloquen el listón,
hay que brincar
con la intención
de ser felices.
…
I, per acabar, un poema de Mario Benedetti… per aquells que no s’aconformen amb seguir el camí establert.
NO TE SALVES
No te quedes inmóvil
al borde del camino
no congeles el júbilo
no quieras con desgana
no te salves ahora
ni nunca
no te salves
no te llenes de calma
no reserves del mundo
sólo un rincón tranquilo
no dejes caer los párpados
pesados como juicios
no te quedes sin labios
no te duermas sin sueño
no te pienses sin sangre
no te juzgues sin tiempo
pero si
pese a todo
no puedes evitarlo
y congelas el júbilo
y quieres con desgana
y te salvas ahora
y te llenas de calma
y reservas del mundo
sólo un rincón tranquilo
y dejas caer los párpados
pesados como juicios
y te quedas sin labios
y te duermes sin sueño
y te piensas sin sangre
y te juzgas sin tiempo
y te quedas inmóvil
al borde del camino
y te salvas
entonces
no te quedes conmigo.
Pura vida.
28 oct 08
11:37
Gran! com sempre Robin!
Ja se qui ets!
je je