Hui és un dia trist. Més d’un centenar de companys i companyes del Centre d’Investigació Príncep Felip no han vingut a treballar. Gent que estima la ciència, que els agrada la innovavió i que han dedicat molts anys de la seua vida a intentar explicar processos i mecanismes biològics, simplement amb l’objectiu de millorar la vida dels altres. Gent que ha dedicat hores de son, energia vital i moltíssims esforços solament a millorar el món que coneix. Però el nostre país és així ells són els primers en pagar les conseqüències de la mala gestió. I és un dia trist perquè la realitat ens ha copejat a tots. Les coses estan malament, però estaran pitjor. I, lamentablement, este no pareix ser l’únic ERO en un centre de recerca. I no ens podem quedar aturats, hem d’actuar i intentar que no torne a passar. Què podem fer? Explicar a la gent el que fem, per què serveix la recerca i per què no ens queda un altre camí que la inversió en investigació i en innovació per millorar les nostres vides. Ells no ho volen veure, però és la única eixida.
No als retalls en investigació! No a les reculades socials!

Esta crisi que estem patint ha deixat moltes coses al descobert. Un clar exemple és este vídeo on un especulador es llueix i s’excita dient que va a aprofitar-se de la nostra pobresa, que ho fa pel bé de tots, que tots podem ofegar a l’altre de forma fàcil i plaentera. I tant que la crisi ha deixat coses al descobert que ni les rates s’amaguen.

“Hi han proves evidents de que els valencians volen conquerir Catalunya poc a poc“. Així de dur ha sigut un representant de la dreta catalana al passar la setmana santa en València. Continuava amb la següent declaració: “He vist proves claríssimes de que els valencians estan adquirint, amb tota normalitat, certes costums catalans per fer-se-les pròpies i furtar-nos la nostra cultura“. I és que este polític està realment indignat de que alguns forns valencians (inclús alguns supermercats com Consum) comencen a vendre les típiques mones de pasqua de xocolata. Les seues impressions es confirmaren al comprovar que en algunes llibreries (com París-València) es regalaven roses al comprar un llibre el dia de Sant Jordi. Les declaracions continuaren: “Estes costums són nostres i no podran furtar-nos-les! Mai ens faran valencians!“. I és que la dreta catalana porta uns anys darrere de la idea de que un sector de la societat valenciana vol substituïr la identitat catalana per la valenciana. L’esquerra catalana ha contestat llevant importància a estes accions i opina que “són causa de la proximitat geogràfica, la llengua comú i de l’intercanvi cultural“. La dreta catalana ha contestant afirmant que “l’esquerra el que vol és que desaparega la cultura catalana. Sempre han volgut ser valencians. Si per ells fóra, la cultura catalana seria eliminada. Nosaltres som els vertaders defensors de la nostra cultura i les nostres tradicions“.

Evidentment, estes declaracions són inventades. Els fets de que en Consum venen mones de xocolata i que en París-València donen una rosa quan compres un llibre pel dia de Sant Jordi, no. Em pregunte perquè al meu país este tipus de declaracions es veuen normals i admissibles, però a la inversa són inimaginables i, fins i tot, sonen ridícules. Tots sabem la resposta, cadascú la seua. I la conseqüència és que la nostra llengua i la nostra cultura cada vegada està més feble.

A la gent que estimem la nostra terra ens dóna por el pròxim 22 de maig. Por de veure reflectit el que ja sabem, que el nostre país està cada dia pitjor i contiunarà així. Allà per on mires, cauen el pilars del que ha de ser una societat completa i pensada per al ciutadà. La sanitat cada dia pitjor, l’educació pública també. La cultura en valencià? Encara existeix? Les despeses per càpita baixant cada any. Les dos caixes més grans, convertides a bancs per la mala gestió. L’atur creixent com creixien abans els bolets en la costa, i un llarg etcètera. Aleshores, hi ha futur? Vull pensar que si, perquè estime la meua terra i la seua gent. Però, o canvien molt les coses, o el dia 22M tornarem a afornar-nos un poc més. I, aleshores, haurem de baixar el cap i dir que tornem a meréixer el que ens passe.

Però veig un raig d’esperança, i això que sóc dels optimistes ben informats. Tot és possible. Del que estic segur és que hem d’anar a votar tots. És imprescindible.

Feia alguns dies vaig llegir la notícia que Rita Barberà volia que el govern deixara a l’ajuntament de València endeutar-se fins el 125%. Personalment, tinc uns ingressos mensuals gràcies a les hores dedicades en el treball. Quan arriba fi de mes, sempre intente guardar un poc de diners pel demà, pel que puga passar. No estic hipotecat, però com si estiguera. Tinc uns diners i els administre com se i puc. De fet, intente sempre viure dins de les meues possibilitats, ja que viure per damunt d’elles seria fatídic, no podria dormir tranquil·lament. Així que quan llisc que la senyora alcaldessa vol endeutar-se fins el 125%, pense que és una clara demostració de que Rita Barberà no tracta els diners públics amb responsabilitat i realitat. Sap que no els diners no són seus i parla com si foren seus. Allò pitjor és que eixe deute no el va a pagar ella, sinó els ciutadans que viuen i lluiten diàriament al cap i casal.

Sempre he estat radicalment en contra de la rutina. Estava convençut de que podia lluitar contra ella i viure com a mi m’agrada. Al mateix temps, lluitava contra el temps. Dins de mi naixia un odi profund contra el seu pas i el seu inventor. Tot com si fora possible que tot marxara de forma diferent. Estes lluites amb el pas del temps les he abandonades. De fet, fa molt de temps que passe del temps. Inclús, a vegades, m’he fet amic d’ell. Però, contra la rutina continue lluitant, però ja no li dic rutina, li dic pèrdua de temps. Resulta que no suporte el temps però no puc perdre’l, Quina paradoxa. Doncs es així.

En estos moments estic muntat en una autèntica muntanya russa. En un any han canviat quasi totes les situacions que abans es deien rutina o pèrdua de temps. El temps s’escapa de les meues mans. Tot pot girar en qualsevol moment i, encara que parega mentida, necessite rutina. No la rutina amb la que perds temps, sinó la rutina que et deixa gaudir del teu temps i de les teues coses. Per ajudar a esta bona rutina a vindre a mi, ara, a principis d’any (l’inventor del temps es va enganyar, l’any comença en setembre, no en gener) vull obligar-me a trobar eixe temps que em deixe escriure al blog. Ho necessite i vull fer-ho. Així que crec que he tornat per quedar-me.

Fa massa temps que no em passe per ací. Des que en som un més, el temps està més que escàs. Això no impedix que de tant en tant em pare amb alguna ximpleria. M’ha fet especial gràcia esta pàgina on pots omplir els bocates del diàleg. Anava a posar el típic “SPLASH!”, però m’ho he pensat millor.

Via Dando por culo

Hui ha nascut l’informatiu. L’aposta personal periodística de Juan E. Tur, Sergi Pitarch i Juan Gómez. Per a dur-la a terme s’han fet acompanyar d’un bon grapat de bons periodistes i col·laboradors. Vol ser un diari valencià bilingüe que tractarà temes d’àmbit local i hiperlocal. I el que és més important, lliure a l’hora d’escriure i investigar (que no és poc). Segons Tur, vol ser “un portal sobre la actualidad valenciana en que se mezclara información e interpretación, y que rompiera con todos los perjuicios idiomáticos y culturales que impregnan –haciéndolos perdurar- la mayoría de los medios de comunicación autóctonos…“. Doncs bé, jo els done la benvinguda a la xarxa i espere que tinguen molta energia, constància i sort. Així, desitge que este projecte no quede en només una aposta i l’informatiu haja vingut per quedar-se molt de temps, demostrant-nos que les coses poden canviar.

Els que apreciem el nostre riu, el Xúquer, i l’observem amb deteniment, observem que es mor. Es mor per l’abús dels llauradors egoistes i, sobretot, per la manca d’una política hídrica responsable i sostenible. Entre els plans del govern estatal acutal entra el transvasament del Xúquer al Vinalopó. En principi, només per regar. No puc entendre com es pot fer un transvasament des d’un riu que en hivern està sec i en estiu cau l’aigua justa. No sobra ni una gota d’aigua, i volen fer transvasament. Inexplicable. Aigua per regar, quan els llauradors de la ribera no en tenen per a cuidar bé els seus horts. Prioritzen la urbanització indiscriminada que destrossa les muntanyes a que els llauradors puguen sobreviure. Quan es donaran compte que cuidar el camp no és informar del preu de les taronges cada dia en les notícies?

I ara damunt diuen que volen donar-los aigua per beure. O no. Depèn del diari, el president de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer diu que n’hi haurà transvasament d’aigua per beure o no. Levante-EMV diu que l’aigua no és per beure, la informacion, si. I això que són del mateix grup editorial. Qui diu la veritat? A què estan jugant? És un tema molt seriós perquè els diaris juguen amb la informació. Encara que lamentablement sempre ho fan. Ja n’hi ha prou de jugar amb el nostre riu i la seua vida.

Xúquer Viu!!