Categoria: Coses meues

Sempre he estat radicalment en contra de la rutina. Estava convençut de que podia lluitar contra ella i viure com a mi m’agrada. Al mateix temps, lluitava contra el temps. Dins de mi naixia un odi profund contra el seu pas i el seu inventor. Tot com si fora possible que tot marxara de forma diferent. Estes lluites amb el pas del temps les he abandonades. De fet, fa molt de temps que passe del temps. Inclús, a vegades, m’he fet amic d’ell. Però, contra la rutina continue lluitant, però ja no li dic rutina, li dic pèrdua de temps. Resulta que no suporte el temps però no puc perdre’l, Quina paradoxa. Doncs es així.

En estos moments estic muntat en una autèntica muntanya russa. En un any han canviat quasi totes les situacions que abans es deien rutina o pèrdua de temps. El temps s’escapa de les meues mans. Tot pot girar en qualsevol moment i, encara que parega mentida, necessite rutina. No la rutina amb la que perds temps, sinó la rutina que et deixa gaudir del teu temps i de les teues coses. Per ajudar a esta bona rutina a vindre a mi, ara, a principis d’any (l’inventor del temps es va enganyar, l’any comença en setembre, no en gener) vull obligar-me a trobar eixe temps que em deixe escriure al blog. Ho necessite i vull fer-ho. Així que crec que he tornat per quedar-me.

Des del 19 d’octubre som un més a casa. S’acabaren les deu llunes d’espera. Ara en som tres. Ja ha arribat, amb nom de serra i pareix que amb el geni de la mar. Està sent tot molt intens. Menys temps disponible, per això l’abandó del blog. Noves sensacions. Nous sentiments. I, per últim, nova vida i noves prioritats. Ni millors ni pitjors, simplement diferents. Tot ha canviat i ens deixa veure una nova forma de viure. Una nova rutina on el temps encara s’encareix un poc més. I ara estic en eixe punt, tornant a la rutina de la nova vida. I començant a gaudir un poc més de cada minut, de cada segon. Que no és poc.

Ahir va ser un dia dur de treball. A part de regar les carxoferes brotades, també hem sembrat les faves. Són faves de la Canal de Navarrés, així que creixeran prompte, o això diuen. La mata és mes xicoteta i per tant, tarden menys en donar faves. El sembrat es realitza en una superfície plana, sense cavallons. Per això, vàrem aplanar la taula on les anàvem a plantar.

Part del bancal aplanat (com sempre, manualment).

Taula del bancal aplanada (com sempre, manualment).

Posteriorment, vàrem marcar les posicions de les faves amb l’ajuda de diverses canyes i una corda. En total, 28 posicions. Amb una birbadora fem els clots i els omplim d’aigua. Una vegada l’aigua s’ha eixugat, amb la terra humida, introduïm les llavors. Les deixem caure sense tocar-se, prevenint que en el cas que es podrisca una d’elles, les altres no ho facen també. Les llavors son faves seques de l’any anterior (donades pel pare del soci altra vegada, gràcies!!) i deixades a remulla durant les 24 hores anteriors.

faves

Una vegada fet açò, tapem el forat. Primer tirem la terra humida del voltant perquè la terra seca no eixugue la llavor. Ja està, a esperar que germinen.

bancal plantat de faves

Hem sembrat les faves en una taula diferent a les carxoferes perquè les primeres necessiten més aigua. Així, podrem regar-les per separat.

El títol ho diu tot. Ja han brotat algunes carxoferes de les que vàrem plantar. Esperem que ho facen la majoria d’elles.

Poc a poc van creixent...

Poc a poc van creixent...

Una altra que va endavant.

Una altra que va endavant...

Una altra més rodejada de verdolagues.

Una altra, rodejada de verdolagues.

L’altre dia quan comentava amb Robin de la Murta el post de les carxoferes, em va dir que ell sempre havia sentit rotovàtor en compte retrovato. Mirant i buscant per Internet, lamentablement no he trobat definicions en les Vikis i només he trobat un parell de definicions en un parell de portals (1 i 2). També em comentava que ell pensava que era una marca comercial. Cercan i buscant, la sorpresa ha sigut major quan per fi he trobat la marca: Howard. I allò més graciós és que els models són Howard Rotavator. Així, ni en el seu poble ni en el meu es diu correctament com s’escriu.
Com ja sabeu la seua funció es moure la terra superficial i eliminar les males herbes temporalment (ja que sempre que no fiques herbicida o faces algun tractament ecològic, tornaran a eixir). En el nostre també va traure moltes pedres amb el seus bots i sorolls dels colps en la placa protectora del llaurador, tan ben pensada per a les cames. N’hi han de moltes grandàries i preus. Per a totes les necessitats i màquines.
No obstant això, jo sempre li diré retrovato, que és la paraula que a mi m’agrada i amb la que associe la mula i la terra amb eixe color i eixe olor a terra fèrtil.

Quan un poc abans de Nadal em va cridar el soci i em va dir que ja teníem el bancal, va ser una gran alegria. Sabia que anava a ser un camí llarg i que ens esperava un treball llarg i dur. Hui per fi hem acabar de treballar el camp, hem plantat per primera vegada i han sigut unes carxoferes.
Este és el bancalet. No és molt gran, però suficient per nosaltres.

Bancal sense treballar i amb milers de ripios (per cert, quin cel, eh?)

Bancal sense treballar i amb milers de ripios.

Com podeu veure, estava sense treballar. Havíem de començar des de zero. Estos son els passos, a grosso modo, que hem seguit per poder plantar hui (per fi!) les primeres carxoferes:
- Llevar la brossa i males herbes (com odie el fenoll!, encara que m’encanta la seua oloreta).
- Llevar les pedres i ripios (pedres un poc més grans) i cudols superficials.
- Passada de tractor amb ganxa.
- Llevar les pedres que han eixit.
- Passada de retrovato (de veres, m’encanta esta paraula).
- Llevada de cudols, pedres i ripios que han eixit.
- Fer la regadora (l’entrada amb blocs i obra).
- Regada general.
- Passada de tractor amb ganxa.
- Llevada de cudols, pedres i ripios que han eixit.
- Regada general.
- Anivellament del terreny amb cabassos i carretó (vam moure tota la terra!). Ací va la foto. Al camp només li queda que una passada de retrovato i podrem plantar.

Tot nivellat a ull, però es veu prou bé.

Tot nivellat a ull, però es veu prou bé.

- Passada de retrovato. Foto inclosa. Pareixia increïble, el moment havia arribat.

passada de mula amb retrovato

Passada de mula amb retrovato.

- Llevada de ripios, cudols i pedres que han eixit.
- En eixe moment, este matí, la terra ja està preparada per a plantar.

Ara a plantar les carxoferes. Fem quatre cavallons i anem a pels brots. Els brots de carxoferes són trets d’altres ja plantades en anys anteriors. En el nostre cas ens les ha deixades el nostre instructor i pare del soci (quanta ajuda, moltes gràcies!!). Netegem les carxoferes seques de la temporada passada i ell tria els millors brots per a nosaltres. Només tria aquells que tenen brots verds i arrels. En total, uns 50.

El mètode de plantar és senzill. Fas un forat en el cavalló, l’omplis d’aigua i plantes el brot. Tanques la terra i ja està. A esperar que nasquen. És important dir ( jo no hi sabia, com altres tantes coses) que la primera carxofa no es cull, es deixa perquè és fonamental per a que la planta cresca en condicions. Dos fotos més.

Totes les carxoferes plantades.

Totes les carxoferes plantades.

De més prop.

De més prop.

Com podeu veure, n’hi han moltes, però millor que sobren perquè totes no eixiran. Ja estic esperant amb ganes que cresquen, collir-les i torrar-les a la brasa.

És molt més fàcil contar en poques paraules com ha anat el treball, el passos que hem seguit. Sempre, en este tipus de coses, s’han de tindre en compte les circumstàncies alienes a nosaltres, com són l’oratge i les accions de les altres persones (ens han sorregat el camp més d’una vegada). Treballar un bancal només en el teu temps lliure fa que les coses vagen més lentes i no la faena cobrada no et deixa dedicar-li tot el temps que voldries, però tot arriba. I hui ha arribat, hem plantat les primeres carxoferes. És el primer que plantem i hem arrancat. Per fi!

Ja he tornat del viatge de vacances. Esta vegada ha tocat la Val d’Aran, buscant un poc de fred amb el que passar un poc millor esta calor d’estiu. També, buscant natura i bons paisatges. Ho hem trobat tot, excepte el fred que ha fugit de nosaltres. Tampoc hem passat massa calor, però si més de la que esperàvem.

La Val d’Aran és una regió molt especial.

La cultura i la gent. Té una llengua pròpia, l’aranès, varietat gascona de l’occità. L’he sentit pel carrer i, sobretot, escrit. Per tot arreu, cartells en aranès en restaurants, hotels i publicitat. Cada poble té una església romànica, no tan cuidades com la Vall de Boí, però amb eixe encant tan antic. Cal remarcar l’església de Sta. Maria d’Arties, per la seua restauració gloriosa. La gent, normal, acostumada als turistes de neu en hivern i als altres en estiu.

Vista de Vielha des de Vilamòs

Vista de Vielha des de Vilac

El paisatge. Impacta la política urbanística, totes les cases tenen el mateix tipus de sostre (ací és impensable), cosa que els fa tindre un encant igualat. El poble més important és Vielha (900 m d’altitud) amb 5500 habitants, si ajuntem totes les poblacions del seu terme. Al voltant d’este poble s’alcen muntanyes d’entre 2000-3000 metres, raó per la qual el paisatge encara és més espectacular. Si ajuntem la sensació de ser més xicotet que una formiga amb els boscos que creixen cap amunt fins que la muntanya és tan alta que es perden les condicions òptimes per als arbres. Buf! Guau!

La natura. És l’única vall dels Pirineus que dóna al nord, cosa que la fa ser més verda encara que les altres i amb una vegetació espectacular. Nombrosos els boscos d’avets, les fagedes, pi roig i arbres diversos. Animals de tot tipus, ossos (o això posava en els mapes), cabres de muntanya, cérvols, àguiles, voltors, milers d’espècies d’insectes, vertebrats i invertebrats (no els insectes, sinó els animals). De tot. Nosaltres, dels vertebrats, només hem vist una espècie de furó amb una taca blanca en el pit. D’insectes n’hem vist massa i tot. Els altres, amagats. El que més m’ha impactat és el gran nombre de llacs. Sóc una persona que està acostumada (en la meua terra) a veure els rius secs, així que veure molta aigua i, damunt, no contaminada, és una cosa espectacular. Un dia vam fer una ruta en la que vam veure 9 llacs diferents i plenets d’aigua. Preciosa.

Senderisme. Milers de rutes. Ja siga per senders fàcils, mitjans, difícils i molt difícils. Pots fer des d’una ruta pels pobles, fins la pujada als pics més importants, rutes amb xiquets, amb iaios, amb tot tipus de persones. Rutes per boscos, per alta muntanya, per aigua, per pistes asfaltades, per senders estrets, rutes en cotxe, de tot tu! Rutes de bicicleta, igual. I el millor, tot ben cuidat i indicat, així dóna gust.

En fi, una passada. M’ha agradat tot i, sobretot, he recarregat piles i torne amb més força que mai. Amb molts projectes en el cap i mentalitzat per al canvis que s’aproximen.

Bap

Bap

Vull fer un xicotet homenatge a una companya de vida que, lamentablement, el dimecres passat va morir. M’ha acompanyat durant 15 anys, mitja vida. I si tenim en compte que realment no vaig ser conscient de la meua existència, com a individu independent, aproximadament fins que no em va eixir el primer pel en les parts íntimes (parle per mi, evidentment), és més encara. Amb ella he compartit riures, carreres, caminades, secrets, plors, pedres i un fum de coses. I, el que és més important, forma part de mi. Encara que tenia el seu geni, ha segut una bona gossa i la trobaré a faltar. Si ha anat al seu paradís personal, segur que està gitada en un sofà gegant i envoltada de xulles de corder i pedres grans que poder rosegar.

N’hi han moltes formes de fer país. Alguns ho fan políticament, altres ho fan culturalment i altres ho fan naturalment. No amb naturalitat, sinó cuidant la natura. És el cas de Juan Antonio Tovar en el seu blog de libèl·lules del País Valencià. És un blog dedicat a les libèl·lules, eixos insectes amb eixe vol tan precís i que pareixen tots iguals. Doncs no és així, podem veure que n’hi han moltes espècies i Juan Antonio Tovar es classifica segons la seua localització, ja siga en Antella o en la conca del Xúquer, on destaquen les fotografies en eixe gran desconegut Caroig. El que més m’ha impactat es la secció d’orquídies d’Antella. Qui m’ho anava a dir? M’he quedat impressionat, quina bellesa!

Orquídia en Antella

Orquídia en Antella

Per fer país i conservar la nostra cultura i natura, este tipus de persones son imprescindibles. Treballen dia a dia pel territori, pels seus detalls i per allò que els envolta. Demostren un gran amor, respecte i estima cap a la seua terra i els seus habitants. Són molt admirables i responsables. En el cas de Juan Antonio, es veu que treballa amb precissió, paciència i qualitat. Només vull dir-li que enhorabona i que seguisca així, cuidant de la natura. Com a resultat d’este bon treball podem veure que s’ha dut algun premi i ha col·laborat amb algun museu.
També podeu gaudir de més fotografies en el seu Flickr.

Tots els dies moren milers de persones. No som conscients, no volem ser conscients. Despertem d’esta mort contínua quan ens toca de prop o li toca a algú que apreciem. Però, n’hi han dies que esta mort li arriba a eixa persona que és tan especial per a tu i per a milions de persones. No coneixes als altres penedits. Només estàs segur que han sentit el mateix mal. També han perdut una persona que els ha ensenyat a estimar i a lluitar pel que volen, com ho feia ell.

Mario Benedetti, descansa en pau.

Mario Benedetti i Daniel Viglietti. Encara m’en recorde quan anàrem a veure’ls a la Nau, una llàstima no poder entrar. Però, encara així, tinc molt bon record gaudint de les seues cançons i poemes segut a terra.

Blog sobre temes diversos i opinions sobre la vida en general, escrit des de l'Horta Sud i amb el cor en la ribera del Xúquer.
  • Xarxes socials

    RSS trellat Twitter trellat Friendfeed trellat Flickr trellat YouTube trellat
free hit counter