Fa deu anys que tinc vint anys. Canvi de dècada.

Moment per fer balanç? No cal. L’intente fer sovint. No de tota la vida, però si de la meua situació, que al cap i a la fi, és l’última etapa d’allò viscut.

Projectes nous? Sempre, o això intente. Ara mateix, en el cap, molts.

Més? Només demane no tindre que treballar tota la vida. Possible? Això espere.

Hui vull despedir amb molt de respecte i admiració a la persona amb la que més m’he rist en un teatre. Ell és Pepe Rubianes, actor, director i sobretot, humorista. Ahir ens deixà deprés de lluitar amb el càncer. Ens ha regalat monólegs molt bons, las seua forma d’anar-se per les branques quan està contant una història i la seua sinceritat, estiga qui estiga davant. Te trobarem a faltar.

Tots els dies passe més hores en l’ordinador que amb la meua dona. El dimarts passat, estava treballant tan tranquil quan la pantalla del meu portàtil començà a canviar de color i, de sobte, es va dividir en huit pantalles més xicotetes i il·legibles. De seguida vaig pensar “Ostio! (accent d’Emiliojose), què faig, on vaig, a qui cride, cóm?”.

Passat dos minuts de paràlisi, vaig començar a plantejar-me què podria ser. Al principi pensava que era el maleït Windows Vista que ens toca patir als que no tenim ni idea ni temps, i molta comoditat, de treballar en Linux. Vaig comprovar que no, que això no era. Doncs, era l’ordinador. Vaig cridar el servei tècnic i pareix que m’el van a arreglar. La simpàtica xica que em va atendre em va dir que seria la targeta gràfica. Menys mal que estava en garantia. Hui han vingut a per ell, espere que torne prompte a casa.

Feia un temps que em rondava pel cap comprar-me un ordinador de taula més potent. Esta ha sigut l’excusa perfecta, el necessite per treballar i a saber quan em duen el portàtil. No m’he comprat l’últim model del mercat, sobretot perquè als dos messos ja no serà el millor i així m’estalviava 300 eurets. Me l’he comprat normalet, però per al que ho vaig a gastar, és idoni.

Este és el primer ordinador de taula que m’he comprat amb els meus diners, és una cosa especial, és completament meu i pagat per mi. Vaig a intentar mantindre’l bé.

El que he decidit és utilitzar programes de codi lliure. Trobe que és la millor opció que tenim els no informàtics de col·laborar en el desenvolupament d’este tipus de programes. Estos programes gratuits arriben inclús a millorar les funcions dels programes pels que has de pagar una barbaritat de diners.

Fins a la data m’he instal·lat, i tots en català, en Softcatalà, per supost:
- Mozilla Firefox.
- OpenOffice.
- 7-Zip.
- CCleaner.
- The GIMP.
- VLC Media Player.

I estic buscant un bon grabador de CDs i DVDs. Si algú en sap algun, que m’informe, per favor.

Visca el programari lliure!

Arriben les vacances de Nadal, el millor d’estes festes… No m’agraden especialment, ja vaig passar el rebot d’odi cap al nadal que tenia fa uns quants anys. Este odi no era per res catòlic, sino per la pèrdua en poc de temps de tot el que significava per mi estes festes.

Pinet de casa nostra

El que no puc aguantar és el consumisme, l’obligació de fer regals, amb la pèrdua de temps i neurones que comporten. Gràcies per acompanyar-me ahir Ana, no podria haver aguantat sols tant de temps entre tota eixa gent comprant sense parar.

Ara, que ja estic un poc més crescudet, és una època on puc veure els meus familiars que està més lluny, entre ells, la meua iaia, i intente sempre fer algún viatge. També és l’època de retrobament amb alguns amics que estan lluny, i veure a aquells que, encara que estan més prop, no veus sovint.

Sense dubte, el millor de les vacances de nadal és fer un viatge. Enguany toca! Què bé! Marxem a Madeira, a caminar per la muntanya i guadir dels paisatges. Passarem allà el cap d’any, diuen que és espectacular i molt conegut. Anem a un hotelet a Funchal, la capital, que serà la nostra centraleta i anirem des d’allà a caminar per tota l’illa. Acabarem i començarem l’any de la millor forma possible, viatjant.

Bones festes/vacances i feliç any 2009!

Hui m’ha cridat el soci i m’ha dit que finalment ha conseguit el bancal. Ja era hora! Evidentment, no ho dic per ell. Quan m’ho ha dit, he pensat que la senyora alcaldesa s’havia portat bé amb nosaltres, però, lamentablement, no ha sigut així. El bancal no ens l’ha deixat l’ajuntament, sino un bon veí que és capaç de compartir el seu tros amb nosaltres. Encara hui no se qui és, sempre he sigut fatal per als malnoms, ni de quin partit polític és (si això importa), només se que és un veí que ha sigut més bo amb nosaltres del que ha sigut el propi ajuntament.

M’explique un poc millor. Com tothom sap, al costat dels rius no es pot construïr res perquè és zona inundable. En el seu dia, l’ajuntament va decidir cedir un poc de terra que hi ha vora riu i de fàcil accés, perquè els veins del poble que ho demanen, cultiven el que vulguen. L’estiu passat vam decidir que estaria bé tindre un tros per a nosaltres, per completar una activitat de l’Aldufa i, fonamentalment, perquè el meu soci m’ensenye un poc com es treballa la terra. Moltes vegades ha parlat el meu amic amb l’alcaldesa o gent de l’ajuntament sense traure ni profit ni resposta afirmativa. I, finalment, hem conseguit un trosiu de terrra, però compartida. Només puc dir des d’ací: Gràcies bon home!

Ja fa temps que vull tindre el meu bancalet, però no em veig capaç de començar si no m’ajuda ningú i, sobretot, si no m’ensenyen a treballar la terra. I hui, per fi, m’ha cridat per dir-me que ja el tenim. Que em prepare per a la faena que ens queda: llevar pedres, passar el retrovato (m’encanta esta expressió) i, en general, arreglar-ho un poc per a començar a cultiver les nostres pròpies verdures. Estic content, després de nadal ja podem començar a treballar en ell, a preparar la unitat didàctica i a fer la sospedrada. Tinc forces i, sobretot, tinc il·lusió de treballar (no em reconec). Ja us aniré contant.

Este és el primer mem que faig, sabia de la seua existència, però mai havia participar en un. No és que m’agraden molt, però vaig a probar a veure què tal. Em convida a participar Vicent Baydal des del seu blog junt a unes altres cinc persones. Consisteix en enumerar 6 coses sense importància que ens facen feliços i passar el mem a uns altres 6 blogs. La primera part vaig a fer-la, però la segona, no se si arribaré a fer-la, no conec a tants bloguers! He canviat el títol perquè estes coses, si és cert que ens fan feliços per mi són les realment importants, no les més importants, però molt vitals.

Allà van les sis coses:
– Fer una ruteta amb amics.
– Pegar una xerrada de diverses hores amb amics (cerveses, dinars, sopars, etc).
– Nadar en el Xúquer.
– Passejar de la seua mà pels horts.
– Conduïr en vacances fins el destí.
– Llegir en la cadira de càmping en vacances, ben lluny, en estiu i amb fred.

Bé, m’ha costat però al final ho he fet.
Ara, li ho reenvie a:
– Renato.
– Robin de la Murta (pots contestar ací).
– Nuska.
– Muftillo.
i prou.

Ha sigut un autògraf sense mèrit. No m’ho podia creure. Perquè entengueu per què ha passat esta cosa tan extranya, començaré pel principi.

Este matí m’han fet una entrevista sobre el meu treball. Els entrevistadors han sigut uns quaranta xiquets. No ha sigut sobre el treball que tinc ara, sinó el d’, que era de científic investigador. En principi, la professió sona molt bé, però normalment significa precarietat, al menys al principi. Els xiquets això no ho saben i espere que d’ací quan arriben a acabar la carrera, si estudien més enllà de l’ESO, les condicions laborals estiguen molt millor. L’entrevista forma part d’una iniciativa molt interessant que està duent a terme una escola pública d’Alfafar on treballa una amiga meua. Consisteix en dur, a les classes de sisé, diverses persones que estiguen treballant i que hagen estudiat una carrera universitària. La raó és que estos xiquets, de famílies amb pocs recursos econòmics i majoritàriament inmigrant, no tenen referents a casa que els incentiven a estudiar. I, les mestres (un 90% de la plantilla), volen ensenyar als seus alumnes que no tot és ser futbolista o cantant, que n’hi han altres professions més reals i que estan al seu abast.

Han estat uns 40 minuts fent-me totes les preguntes que han volgut. Algunes de tipus científic (què és el que investigues?; Quines ferramentes utilitzes?; etc. Esta ha sigut tota una experiència de divulgació científica, d’interrelació amb els xiquets parlant de ciència), altres de tipus econòmic (Quant cobres?), unes altres de tipus personal (Per què triares esta professió? Quants anys d’estudi ens queden per poder treballar com tu?, etc.) i, entre unes altres, de tipus professional (Estes han sigut les més gracioses. A quina edat te jubiles? T’has escaquejat alguna vegada del treball? Quantes hores al dia treballes?, etc.).  I, al acabar, s’ha arrimat un xiquet molt simpàtic i m’ha demanat un autògraf. Què graciós! Per totes estes coses i, sobretot per l’autògraf, crec que ha sigut una experiència molt enriquidora per a tots. M’ha agradat i tornaré sempre que m’ho demanen.

Tinc el cap com un bombo. Treballe en casa i estic tot el dia enxufat a la ràdio des de les 8.30 fins les 14.30. Abans, desdejune amb les notícies de la tele i dine també amb elles. Tots sabem quina és la notícia de tots els dies: La crisi.

Si us soc sincer, jo no entenc esta crisi global.

La crisi és entendible en Espanya, ja que el nostre motor económic era la construcció. Un dia, van dir que els preus baixarien als 6 mesos, i, sorprenentment baixaren. Ara estem amb totes les obres parades i l’Estat volent transformar-les en VPO. El que si entenc és que a poc a poc els preus han anat pujant, la gent ha anat comprant i cada dia està més ofegada per pagar les hipoteques. Jo ho veig com una conspiració, però esta vegada no és judeo-masónica, sino una jugada que ens han fet els lliberals. Ara, tots fotuts per pagar la hipoteca. Per poder pagar-la, has de treballar més i més i més. Damunt, la cosa està pitjor perquè ja no pots vendre el pis i prou. Ara els pisos valen menys i segurament no valdrà tant com quan el comprares, ara si que t’han enganxat. Damunt, l’Euribor no para d’augmentar, a pagar més. Jo ho veig clar, no se si pensareu el mateix, però els fils estan un darrere de l’altre.

La crisi que no entenc és la dels EUA (o USA). Pel que he pogut retindre el que passa és que els bancs, als que han ajudat o nacionalitzat, donaven hipoteques a gent que no podia pagar-les. Però, a més a alts interessos (açò és de ser caradura). Estos bancs han venut estes hipoteques com a valors d’alta rendibilitat. Clar, quan la gent ha començat a no pagar, els valors han caigut molt i estes empreses han quebrat. Segurament m’hauré votat algún pas, però crec que estan les etapes importants. Aleshores, la conclusió que trac és que l’economia depèn d’uns especuladors famolencs de mentides. Total, per a resumir, que els especuladors han controlat, controlen i controlaran el món. Menut panorama.

El que si em fotria si arribem al mateix estat ací seria la nacionalització de les pèrdues. Cóm? Que amb els impostos que nosaltres suguem trauen estes empreses de la ruin? D’això res. Quan guanyaven estaven elles soles, ara que comencen a perdre, que estiguen soles també.

L’única cosa positiva que veig de la crisi és que enguany, coincidint amb la crisi dels constructors, ha segut l’any que menys incendis han hagut. Coincidència? No m’ho crec.