Hui fa un any que censuraren l’exemplar de El Jueves on eixien els prínceps d’Astúries noets i en posició sexual. Hui, fa un any, els editors d’esta revista han decidit posar-los en la mateixa posició, però esta vegada amb roba. Així que hui he volgut fer-li un petit homenatge a esta revista amb tant sentit de l’humor.

Fa anys que no me la compre. M’ho vaig deixar perquè va pujar molt el preu i els continguts i els nous dibuixants ja no em feien tanta gràcia. Recorde que tots els dimecres o dimarts, inclús, anava a Zori i la comprava. El primer que feia només comprar-la era mirar la “chica del viernes” i ja després venia la resta. Quan començaren a posar “el chico del viernes”, encara era el primer que mirava, per si de cas.

Era un plaer arribar a casa i llegir totes les vinyetes detingudament, mirant els detalls i llegint a mestres com al difunt Ivà ( que m’enganxà moltíssim al Maqui i no tant a Historias de la Puta Mili), el també difunt el Perich (el millor sense dubte, encara les vinyetes tenen vigència), Fer (gràcies per fer-me odiar a la tuna), Clara, Óscar Nebreda, Mamen i una llarga llista. Eren vinyetes molt crítiques, alguens molt dures, però totes amb molt de sentit de l’humor.

I, com no, també era un plaer compartir-la amb Vicent. Quant que ens hem rist.!Ell em va animar a comprar els recopilatoris, deixant-me els del seu germà, cosa que agraïsc, sempre els duré damunt.

Doncs hui fa un any que El Jueves va ser censurat, no tinc paraules per la manca d’humor dels nostres polítiques, jutges i, sobretot de la nostra benvolguda Constitució, que no ens deixen ficar-nos amb tot Deu. Si ho pense fredament, és molt fort, n’hi ha una família amb la qual no te pots ficar perquè és anticonstitucional. IAllò mal és que la varen firmar tots. Si és que sempre se cola un poquet de runa en estos textos tan magnífics. Esperem que això canvie algun dia.

Salut a El Jueves! I visca la crítica constructiva sempre! I els que no tinguen sentit de l’humor ,que no miren!

Hui, no se per què, he visitat la pàgina de la benvolguda Rosa Díaz i he llegit el famós manifest que part de la societat espanyola està signant. L’he llegit detenidament, aguatant-me no se ben bé si la risa o les llàgrimes. Ha segut massa per mi. Pareix que n’hi ha dues realitats. Una magnífica explicació irònica de la situació la podeu trobar en el blog nopolitica, està molt graciosa.

Coses que m’han cridat especialment l’atenció:
– Les llengües autonòmiques ofeguen el castellà. Impressionant!
– S’ha de garantir l’atenció en castellà en les institucions públiques. Me parto!
– En locals i negocis públics no oficials, la relació amb la clientela en una o ambdúes llengües serà discrecional. Això què és?
– I moltes més.

Tinc la sensació que aquells que signaren la constitució, ara s’arrepenteixen de donar-nos la llibertat de utilitzar i defensar la nostra llengua en tots els àmbits.
Estaria hores i hores escrivint, però ho deixe ací perquè no crec que este manifest arribe a cap lloc, o això espere.

Salut a tots i sobretot a la nostra llengua.

Estava pegant una volta pels blogs de RTVE. En esta comunitat, el periodistes de la cadena estatal de comunicació, comenten diferents notícies i, en alguns casos, diuen el que no els dóna temps en les notícies. És una lectura molt recomanada per aquells que els agrade llegir bons textos i ben escrits.

Navegant per estos blogs, m’he trobat amb el de Mamen Asencio, un blog personal més que altra cosa, però curiós. Hui plantejava un tema que comentava el cap de setmana amb uns amics. Se’n van a una illa de les Balears, a la més bonica dieun, a Menorca, i va eixir el tema del nudisme. No teniem tots la mateixa opinió, no és que estiguérem en desacord, sino que teniem diferents sentiments al fer-ho. Erem dos grups, uns que deiem que ens encanta i un altre que no li agradava.

Jo no l’havia provat mai, excepte per la nit i en el riu, però em vaig animar quan vaig veure a la meua dona (encara me sona estrany) quan anàrem a Formentera. La veritat és que al principi tenia un poc de vergonya, perquè la platja no era nudista del tot, però poc a poc estava més còmode. Quan arribá el moment, ja feia temps que tenia ganes de provar-ho, pensava que anava a ser una sensació de llibertat molt bonica, i així va ser. Des d’aquell dia, quan n’hi ha oportunitat i toque l’arena de la platja, em cau el banyador ràpidament i a gaudir! També us he de dir que mai havia tingut tanta por a les meduses.

Però, no sempre és possible, normalment les platges no són nudistes i no és tan lliure llevar-se la roba i ja està. Així que quan vaig a una platja de més prop, no n’hi ha forma de llevar-se el banyador, massa vergonya i por a la denúncia. Crec que hem de començar a anar a altres platges.

Aquells que no ho heu provat mai, vos ho recomane i aquells que ja ho fan, que ho gaudiu molt! I més ara que és estiu.

Des de fa temps tots sabem que depenem massa del petroli, que açò anava a passar, que la nostra economia depèn d’ell de totes totes. Però, en compte d’invertir en recerca i en noves formes d’energia, sempre hem preferit comprar-ho tot de fora. És necessari que un país o Estat tinga opcions. No pot ser que puge el barril de petroli i tu només pugues estar callat i acatant les lleis dels magnates petrolífers.

I, és clar, tampoc és només culpa de l’actual govern, sino de tots els governs implicats en esta falta de política de recerca i desenvolupament de noves tecnologies i tècniques. No em serveix això de que la democràcia és jove, perquè ja està granadeta i el nostre percentatge del PIB en recerca està molt lluny del de la “benvolguda” UE (encara que últimament és malparida).

Doncs, continue diguent que ja era hora que algú es queixara d’este abús que tots els dies patim tots. Depenem del petroli i no hi han serveis públics eficients, per tant, la majoria agafem el cotxe i estem a la que ballen els petrolífers.

Dit açò, encara que m’he anat del tema principal, o no, hui he anat a comprar al supermercat. Però, primer he fet una paradeta en la gasolinera, sense problema, no n’hi havia ningú, cosa que m’ha extranyat prou. Després he arribat al supermercat. La veritat és que pareixia que havia passat una multitud i s’ho haguera emportat tot. I així ha sigut. No n’hi havia ni fruita, ni verdures, ni algunes begudes, ni ous, ni galetes, ni iogurts, estava tot mig ple o mig buit, ho deixe a la vostra elecció.

Però sabeu el pitjor de tot? És que no hi havia paper higiènic!! Açò m’ha matat! Per què se m’oblidà l’última vegada? He pensat en comprar algún sustitutiu, com ha fet una dona que ha comprat 5 paquets de servilletes, però ho he descartat ràpid. Soc massa sensible a eixes coses des que vaig deixar la facultat i vaig patir el seu paper-escata.

Per tant, demane a tots els transportistes que aturen la vaga per a finals de setmana, per favor, que vull poder acabar el meu procés digestiu a gust!

(Versió de Lluís Llach)

Com va dir un membre del tribunal, este poema reflexa un modo de vida, i també, com ens modula la vida. La veritat és que quan vaig començar la tesi tot pintava molt bé, tenia ganes i il·lusió. Però una vegada ja passa el temps just pel qual has de continuar obligatòriament el camí si vols arribar a algun lloc, en eixe precís moment, te dones compte de què és realment el que estàs fent. I, no és com pensaves, sino com és.
El camí ha segut llarg i dur, i cada moment que passa, trobe que m’ha servit per a més coses que per a fer la tesi. Evidentment n’hi han pasos que millor haver esquivat, la pròxima vegada no em passarà, esperem.
He aprés moltes coses, inclús relacionades amb la investigació, i d’una cosa n’estic segur, em quede amb la gent que he conegut i amb el que m’he ensenyat de la vida en general.
Ara, passe a la següent etapa de la vida profesional, amb il·lusió i ganes d’aprendre coses noves i, com no, de gaudir un poc més.
Passem pàgina. Tanquem una porta i obrim de noves.