Categoria: Coses meues

Per aquells que em coneixen no és res de nou, però per aquells que no, si.
Bé, hui us presente un projecte que portem entre mans uns quants amics. Es diu l’Aldufa. És el projecte en el que més involucrat estic i el que més m’agrada.

L’Aldufa naix per mi com una forma diferent de veure la vida i poder viure. A més a més, volem dinamitzar un poc la vida d’un poble com és Antella i començar a valorar l’entorn que ens envolta, així com la seua natura i cultura. Espere que ens duga a bon terme i pogam tirar endavant. N’estic segur d’això.

Però, què som?

L’Aldufa és un projecte sorgit de l’estima i el respecte cap al nostre entorn, orientat a les activitats educatives i fonamentat en l’aprenentatge de la natura, la història i la cultura.

Per què ens diguem l’Aldufa?

En la seua definició, una aldufa és:

ALDUFA f. ant.
Porta (en aràbic).

Tot el terme d’Antella està banyat per l’important riu Xúquer, i des de l’assut d’Antella, naix la Sèquia Reial del Xúquer. Esta important sèquia, la construcció de la qual va començar en el segle XIII per Jaume I, té una llargària de 54 km, rega 20.000 hectàrees i dóna mitjans per viure a 35.000 persones i 20 poblacions.

Una peça important de la distribució d’esta aigua en la Ribera Alta és L’Aldufa Reial. Este edifici (o porta), ara reconstruïda , era la responsable d’eliminar l’excedent d’aigua i de la repartició de tota la riquesa que va per este canal, deixant-nos un poc del seu valor quan els sobra als altres.

En l’Aldufa volem que esta antiga casa de comportes i l’aigua siguen la nostra iconologia i puguem ensenyar, als xiquets i no tan xiquets, la nostra cultura i història. Tot amb la finalitat d’involucrar-los en un projecte comú de sostenibilitat de la nostra natura.

Si voleu dessitjar-nos sort, fer-nos crítiques o el que vulgau, ja sabeu: http://www.laldufa.es.

Ja han arribat les vacanes!
Ja era hora! Enguany ha segut un any dur, però ahir arribà l’últim dia de treball de l’any (encara com si estiguérem en l’escola!).
Este estiu apressa i correguents, al final ens han quedat unes bones vacances. Una setmana a Tenerife, una altra al Parc Natural de Somiedo (Astúries) i quatre dies d’amics a Aranda del Duero. de despedida. I, per a descansar, una altra setmana a casa, arreglant cosetes i mentalitzant-nos per començar un altre any.
Bon estiu a tots i que gaudiu molt!



Hui fa un any que censuraren l’exemplar de El Jueves on eixien els prínceps d’Astúries noets i en posició sexual. Hui, fa un any, els editors d’esta revista han decidit posar-los en la mateixa posició, però esta vegada amb roba. Així que hui he volgut fer-li un petit homenatge a esta revista amb tant sentit de l’humor.

Fa anys que no me la compre. M’ho vaig deixar perquè va pujar molt el preu i els continguts i els nous dibuixants ja no em feien tanta gràcia. Recorde que tots els dimecres o dimarts, inclús, anava a Zori i la comprava. El primer que feia només comprar-la era mirar la “chica del viernes” i ja després venia la resta. Quan començaren a posar “el chico del viernes”, encara era el primer que mirava, per si de cas.

Era un plaer arribar a casa i llegir totes les vinyetes detingudament, mirant els detalls i llegint a mestres com al difunt Ivà ( que m’enganxà moltíssim al Maqui i no tant a Historias de la Puta Mili), el també difunt el Perich (el millor sense dubte, encara les vinyetes tenen vigència), Fer (gràcies per fer-me odiar a la tuna), Clara, Óscar Nebreda, Mamen i una llarga llista. Eren vinyetes molt crítiques, alguens molt dures, però totes amb molt de sentit de l’humor.

I, com no, també era un plaer compartir-la amb Vicent. Quant que ens hem rist.!Ell em va animar a comprar els recopilatoris, deixant-me els del seu germà, cosa que agraïsc, sempre els duré damunt.

Doncs hui fa un any que El Jueves va ser censurat, no tinc paraules per la manca d’humor dels nostres polítiques, jutges i, sobretot de la nostra benvolguda Constitució, que no ens deixen ficar-nos amb tot Deu. Si ho pense fredament, és molt fort, n’hi ha una família amb la qual no te pots ficar perquè és anticonstitucional. IAllò mal és que la varen firmar tots. Si és que sempre se cola un poquet de runa en estos textos tan magnífics. Esperem que això canvie algun dia.

Salut a El Jueves! I visca la crítica constructiva sempre! I els que no tinguen sentit de l’humor ,que no miren!

Hui, no se per què, he visitat la pàgina de la benvolguda Rosa Díaz i he llegit el famós manifest que part de la societat espanyola està signant. L’he llegit detenidament, aguatant-me no se ben bé si la risa o les llàgrimes. Ha segut massa per mi. Pareix que n’hi ha dues realitats. Una magnífica explicació irònica de la situació la podeu trobar en el blog nopolitica, està molt graciosa.

Coses que m’han cridat especialment l’atenció:
– Les llengües autonòmiques ofeguen el castellà. Impressionant!
– S’ha de garantir l’atenció en castellà en les institucions públiques. Me parto!
– En locals i negocis públics no oficials, la relació amb la clientela en una o ambdúes llengües serà discrecional. Això què és?
– I moltes més.

Tinc la sensació que aquells que signaren la constitució, ara s’arrepenteixen de donar-nos la llibertat de utilitzar i defensar la nostra llengua en tots els àmbits.
Estaria hores i hores escrivint, però ho deixe ací perquè no crec que este manifest arribe a cap lloc, o això espere.

Salut a tots i sobretot a la nostra llengua.

Estava pegant una volta pels blogs de RTVE. En esta comunitat, el periodistes de la cadena estatal de comunicació, comenten diferents notícies i, en alguns casos, diuen el que no els dóna temps en les notícies. És una lectura molt recomanada per aquells que els agrade llegir bons textos i ben escrits.

Navegant per estos blogs, m’he trobat amb el de Mamen Asencio, un blog personal més que altra cosa, però curiós. Hui plantejava un tema que comentava el cap de setmana amb uns amics. Se’n van a una illa de les Balears, a la més bonica dieun, a Menorca, i va eixir el tema del nudisme. No teniem tots la mateixa opinió, no és que estiguérem en desacord, sino que teniem diferents sentiments al fer-ho. Erem dos grups, uns que deiem que ens encanta i un altre que no li agradava.

Jo no l’havia provat mai, excepte per la nit i en el riu, però em vaig animar quan vaig veure a la meua dona (encara me sona estrany) quan anàrem a Formentera. La veritat és que al principi tenia un poc de vergonya, perquè la platja no era nudista del tot, però poc a poc estava més còmode. Quan arribá el moment, ja feia temps que tenia ganes de provar-ho, pensava que anava a ser una sensació de llibertat molt bonica, i així va ser. Des d’aquell dia, quan n’hi ha oportunitat i toque l’arena de la platja, em cau el banyador ràpidament i a gaudir! També us he de dir que mai havia tingut tanta por a les meduses.

Però, no sempre és possible, normalment les platges no són nudistes i no és tan lliure llevar-se la roba i ja està. Així que quan vaig a una platja de més prop, no n’hi ha forma de llevar-se el banyador, massa vergonya i por a la denúncia. Crec que hem de començar a anar a altres platges.

Aquells que no ho heu provat mai, vos ho recomane i aquells que ja ho fan, que ho gaudiu molt! I més ara que és estiu.

Si eres una chica joven y crees que estás gorda y quieres perder calorías para sentirte mejor, por favor, lee lo que viene a continuación, son unos tips muy buenos para adelgazar y vomitar sin que se note:
Pero, antes, quiero que leas esta opinión de una auténtica princesa de cristal:
Testimonio de stela17:
“hola!yo tuve bulimia,estuve 3 años,y quiero contarles un poquito como lo pase.Tenia trece años la primera vez que vomite.Siempre habia sido una niña gordita,pero nunca habia tenido complejo,hasta que empece en el instituto y vi a tantas chicas delgadas,me enamore,mis amigas eran todas delgadas,tenia problemas familiares…se me acumularon tantas cosas que empece a verme realmente horrible,no solamente fisicamente,tanbien psicologicamente,creia que yo tenia la culpa de todo lo que me pasaba y que era un monstruo.Recuerdo que cAda vez que comia me ponia a llorar,no podia evitarlo me sentia tan gorda,que empece a creer que todos mis problemas me estaban pasando por estar gorda…quien va a querer a una gorda como yo?

Se me hacia muy dificil devolver,habia veces que haasta me hacia sangre,la cara se me hinchaba y la garganta me dolia muchisimo,pero lo hacia a pesar de todo…solo queria adelgazar…yo siempre habia sido una chica muy dulce,pero me volvi una chica muy rebelde,me aleje de todo el mundo(menos de mi mejor amigo),discutia todos los dias con mi madre,empece a tener problemas con la gente,le hablaba mal a todo el mundo,repeti curso,me hecharon del instituto(ya que nunca iva),y bebia y fumaba(porros)todos los dias…me volvi en un desastre

Pero todo era consecuencia de mi problema,me sentia tan mal cnmigo misma,tan gorda,tan fea,que no queria relacionarme con nadie,empece a odiar a la gente,al mundo entero…gracias a dios me di cuenta que tenía un problema…pero no hizo falta que se lo contara a nadie,adelgace 15 kilos y todo el mundo se dieron cuenta,aunque siempre me median que estaba bastante delgada y que me sentaba muy bien…esos comentarios me hacian seguir adelante..pero un dia,en casa de mi mejor amigo me maree,y mis manos quedaron al descubierto,siempre las escondia ya que tenia muchas heridas en los dedos y sabia que el se daria cuenta,pero lo vio…me acuso de estar equivocandome y yo sali corriendo de ahi,no queria escuchar a nadie…ai me di cuenta de que tenia un problema…

Estuve dias sin cojerle el telefono y sin llarmarle,me sentia muy mal por haberle engañado,miraba a mi madre y a mi hermanita recien nacida y se me caia el mundo encima,me veia la peor persona dl mundo,pero no queria ser gorda…xq yo?me preguntaba…pero entonces,despues de mucho llorar me di cuenta que tenia que ponerme bien,pero no queria hacer sufrir a mi amdre asi que pedi ayuda a mi mejor amigo,el que a pesar de todo me ayudo siempre,siempre estuvo a mi lado,lo he visto llorar muchas veces en mi lucha contra esto…un dia,llevaba tres dias sin comer,y vomitando,no tenia nada en el estomago pero tenia que hacerlo,pesaba 45 kilos(bastante poco para mi cuerpo),y me seguía viendo mal..

Él bajo al abr a cmprar unos bocadillos para nosotros,cuando se fue,pense en que iva a tnr que cmrme los bocatas,fue ya una sensacion de no cmr y vomitar,asi que el miedo a hacerlo me hizo vomitar,alli,en el lavabo de suc asa…no se como no escuche la puerta pero el vino,y me vio…pude sentir su decepcion en lo mas profundo de mi alma,el empezo a llorar,nisiquiera me dijo nada,se quedo en un ricon llorando y solo pude oir que dijo..:ya no se que hacer,que puedo hacer joder?…el creia en mi y yo le habia decepcionado tanto…me llevo a casa,en ninguno momento me hablo mal,pero sabia que estaba dolido y eso me hacia desesperar…me dejo en casa con cariño,estaba muy mareada y no quiero dejarme sola,pero yo le dj q se fuera que luego lo llamaria,subi las escaleras,abri las puerta y rece poder llegar a la hbitacion sin tener que toparme con mi madre,

Pero no fue asi,ella aparecio,me dijo que estaba muy palida y que que me pasaba…recuerdo que empece a verla borrosa,nisiqiera podia oirla,de pronto cai al suelo…lloro cada vez que recuerdo como decepcione a tanta gente en un dia…lo siguiente fue que desperte en el hospital,con la gente a mi lado,mi madre nisiquiera me hablo del tema,solo me dijo que el medico habia dicho que me cuidase y estuviera pendiente de que como y no voy al baño,o elegir entre eso o engresar en la pranta de trastornos alimenticios,dije que me iva a recuperar…pero en mi casa,mi madre confio en mi,mi mejr amigo nunca se rindio en ayudarme y desde ese dia empece una nueva vida…

No os dire que fue facil,fue muy dificil,recai muchas veces,mi madre no ha vuelto a hablar de eso,es como si nunca hubiera pasado,y eso tanbien me ayudo,pues poco a poco sali de ese mundo,de todo lo malo,volvi a estabilizar mi vida,y a engordar…desde entocnes he engordado 20 kilos,y hace 8 meses que no vomito.Hay veces que me veo gorda,oviamente eso siempre me sucedera,pero hago eejrcicio y dietas…aunque tengo muchas secuelas…por ejemplo la dentadura no quedo del todo bien,es decir me ha quedado bastante mal,psicologicamente me ayudo mucho una buena psicologa que tuve,pero aun tengo algunos problemas de autoestima,y…la ansiedad con la comida sigo teniendola,esa manera tan bestia de comer todo lo sigo haciendo muchas veces,y despues me siento horrible,si…

Pero ya no me hago daño a mi misma,y mucho peor,ya no hago daño a la gente que me rodea,siempre quedan secuelas,pero hay que conseguirlo,porque es muy duro sentirse mareada siempre hasta el punto de ver la comida como un enemigo…desde que desperte en ese hospital mi vida cambio,y estoy dispuesta a ayudar a quien me necesite,porque se que yo sin la ayuda de luis nunca hubiera podido salir…gracias!un besazoooo”

Este relato es cierto, así que si lees esto, no creas que estás gorda, realmente te ves como te ves en la imagen, eres normal. No es saludable hacerte daño y a los que están a tu alrededor. Piénsalo bien, las modelos salen tan delgadas por el Photoshop. Así que si de verdad piensas que estás gorda, es que las demás están demasiado delgados.
No se debe tener sobrepeso, hay que hacer ejercicio y comer saladablemente.
La gente que escribe los tips que buscan sólo quieren hacerte daño.

Si buscas ayuda, visita estos sitios:

En cualquier caso, hay solución. Infórmate:

Gracias a Amebas a la deriva por la foto y el texto y a trucos de belleza por la foto.
Únete a la cadena de links de Posteriza contra la proanorexia y la probulimia para quitar de los primeros puestos de Google a l@s hij@sde**** que hacen este tipo de páginas.

Otros blogs que han participado:


Tranquils, no m’he tornat boig, m’ha paregut una bona acció de les reds socials. L’altre dia vaig veure el documental que van fer a la 2, i em vaig quedar amb mal cos. De fet, quan estava escrivint este post se m’ha tornat a passar. No entenc com n’hi ha gent que és capaç de fer este tipus de pàgines. No se quin és el seu objectiu, supose que fotrer, però per què? No ho acabe d’entendre.
Si voleu participar, visiteu el link de Posteriza.

Porte dies mirant en la tele que els camioners estan en vaga. Em pareix molt bé que protesten, que facen vaga, estan en el seu dret. Ja hem tardat prou en protestar. El gasoil i la benzina duen pujant molt de temps i ací ningú diu res. Evidentment, el govern no pot fer res ara, no és el moment de baixar impostos ni res d’això. Ara ja és massa tard.

Des de fa temps tots sabem que depenem massa del petroli, que açò anava a passar, que la nostra economia depèn d’ell de totes totes. Però, en compte d’invertir en recerca i en noves formes d’energia, sempre hem preferit comprar-ho tot de fora. És necessari que un país o Estat tinga opcions. No pot ser que puge el barril de petroli i tu només pugues estar callat i acatant les lleis dels magnates petrolífers.

I, és clar, tampoc és només culpa de l’actual govern, sino de tots els governs implicats en esta falta de política de recerca i desenvolupament de noves tecnologies i tècniques. No em serveix això de que la democràcia és jove, perquè ja està granadeta i el nostre percentatge del PIB en recerca està molt lluny del de la “benvolguda” UE (encara que últimament és malparida).

Doncs, continue diguent que ja era hora que algú es queixara d’este abús que tots els dies patim tots. Depenem del petroli i no hi han serveis públics eficients, per tant, la majoria agafem el cotxe i estem a la que ballen els petrolífers.

Dit açò, encara que m’he anat del tema principal, o no, hui he anat a comprar al supermercat. Però, primer he fet una paradeta en la gasolinera, sense problema, no n’hi havia ningú, cosa que m’ha extranyat prou. Després he arribat al supermercat. La veritat és que pareixia que havia passat una multitud i s’ho haguera emportat tot. I així ha sigut. No n’hi havia ni fruita, ni verdures, ni algunes begudes, ni ous, ni galetes, ni iogurts, estava tot mig ple o mig buit, ho deixe a la vostra elecció.

Però sabeu el pitjor de tot? És que no hi havia paper higiènic!! Açò m’ha matat! Per què se m’oblidà l’última vegada? He pensat en comprar algún sustitutiu, com ha fet una dona que ha comprat 5 paquets de servilletes, però ho he descartat ràpid. Soc massa sensible a eixes coses des que vaig deixar la facultat i vaig patir el seu paper-escata.

Per tant, demane a tots els transportistes que aturen la vaga per a finals de setmana, per favor, que vull poder acabar el meu procés digestiu a gust!


Este és un poema que m’encanta i que reflexa el camí cap a acabar el projecte vaig finalitzar el dimecres.

ITACA

Quan surts per fer el viatge cap a Itaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d’aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port
que els teus ulls ignoraven,
i vagis a ciutats
per aprendre del que saben.
Has d’arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l’illa,
ric de tot el que hauràs guanyat
fent el camí, sense esperar
que et doni més riqueses.
Itaca t’ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra, no és que Itaca
t’hagi enganyat. Savi, com bé t’has fet,
sabràs el que volen dir les Itaques.

(Versió de Lluís Llach)

Com va dir un membre del tribunal, este poema reflexa un modo de vida, i també, com ens modula la vida. La veritat és que quan vaig començar la tesi tot pintava molt bé, tenia ganes i il·lusió. Però una vegada ja passa el temps just pel qual has de continuar obligatòriament el camí si vols arribar a algun lloc, en eixe precís moment, te dones compte de què és realment el que estàs fent. I, no és com pensaves, sino com és.
El camí ha segut llarg i dur, i cada moment que passa, trobe que m’ha servit per a més coses que per a fer la tesi. Evidentment n’hi han pasos que millor haver esquivat, la pròxima vegada no em passarà, esperem.
He aprés moltes coses, inclús relacionades amb la investigació, i d’una cosa n’estic segur, em quede amb la gent que he conegut i amb el que m’he ensenyat de la vida en general.
Ara, passe a la següent etapa de la vida profesional, amb il·lusió i ganes d’aprendre coses noves i, com no, de gaudir un poc més.
Passem pàgina. Tanquem una porta i obrim de noves.

Per fi!! El dia anà bé. La presentació m’han dit que la vaig fer bé i la defensa també.
Gràcies a tots! Sense vosaltres no ho hauira pogut fer!

Soc lliure!!


Queda un dia!! O menys!!
Demà seré lliure per fi! Què ganes tinc! Uff…
Espere que vaja tot bé i isca segons lo programat per la burocracia, encara que ella i jo no ens duguem bé. Jo l’odie, supose que ella a mi també, perquè m’ha donat més pel sac que jo què se!
A partir del dijous comença una vida amb una preocupació menys!
Després dinarot amb el tribunal, i, per a berenar, unes cervesetes amb els amics.
Boooooooooooooooooooo

Blog sobre temes diversos i opinions sobre la vida en general, escrit des de l'Horta Sud i amb el cor en la ribera del Xúquer.
  • Xarxes socials

    RSS trellat Twitter trellat Friendfeed trellat Flickr trellat YouTube trellat
free hit counter