Este matí m’han fet una entrevista sobre el meu treball. Els entrevistadors han sigut uns quaranta xiquets. No ha sigut sobre el treball que tinc ara, sinó el d’, que era de científic investigador. En principi, la professió sona molt bé, però normalment significa precarietat, al menys al principi. Els xiquets això no ho saben i espere que d’ací quan arriben a acabar la carrera, si estudien més enllà de l’ESO, les condicions laborals estiguen molt millor. L’entrevista forma part d’una iniciativa molt interessant que està duent a terme una escola pública d’Alfafar on treballa una amiga meua. Consisteix en dur, a les classes de sisé, diverses persones que estiguen treballant i que hagen estudiat una carrera universitària. La raó és que estos xiquets, de famílies amb pocs recursos econòmics i majoritàriament inmigrant, no tenen referents a casa que els incentiven a estudiar. I, les mestres (un 90% de la plantilla), volen ensenyar als seus alumnes que no tot és ser futbolista o cantant, que n’hi han altres professions més reals i que estan al seu abast.

Han estat uns 40 minuts fent-me totes les preguntes que han volgut. Algunes de tipus científic (què és el que investigues?; Quines ferramentes utilitzes?; etc. Esta ha sigut tota una experiència de divulgació científica, d’interrelació amb els xiquets parlant de ciència), altres de tipus econòmic (Quant cobres?), unes altres de tipus personal (Per què triares esta professió? Quants anys d’estudi ens queden per poder treballar com tu?, etc.) i, entre unes altres, de tipus professional (Estes han sigut les més gracioses. A quina edat te jubiles? T’has escaquejat alguna vegada del treball? Quantes hores al dia treballes?, etc.).  I, al acabar, s’ha arrimat un xiquet molt simpàtic i m’ha demanat un autògraf. Què graciós! Per totes estes coses i, sobretot per l’autògraf, crec que ha sigut una experiència molt enriquidora per a tots. M’ha agradat i tornaré sempre que m’ho demanen.