Categoria: Política

Este país és únic. No es pot comparar amb cap altra comunitat o autonomia. Som capdavanters. És innegable. Quan als mitjans de comunicació de Madrid és una notícia certs retalls en cert àmbit o es produeix una retallada de drets en altre ámbit, tota l’esquerra mediàtica es queixa. Lamentablement, en la majora dels casos, ací ja haurà passat. Per exemple, quan tota la problemàtica de la prohibició del botelló, ací era il·legal des de feia mesos. Quan Esperanza Aguirre va dir que retallaria en educació, ací el número de professors havia descendit i les substitucions cada vegada es feien més tard. Uns avançats. De fet, som capdavanters en fer un ERO en un centre de recerca. Segur que n’hi hauran en Madrid i la resta d’Espanya, però això ací ja ho hem fet. També arribarà el moment que alguna autonomia no puga pagar les receptes, això també ha passat ací. En fi, els primers en tot. Gràcies valencians!

 

Hi han proves evidents de que els valencians volen conquerir Catalunya poc a poc“. Així de dur ha sigut un representant de la dreta catalana al passar la setmana santa en València. Continuava amb la següent declaració: “He vist proves claríssimes de que els valencians estan adquirint, amb tota normalitat, certes costums catalans per fer-se-les pròpies i furtar-nos la nostra cultura“. I és que este polític està realment indignat de que alguns forns valencians (inclús alguns supermercats com Consum) comencen a vendre les típiques mones de pasqua de xocolata. Les seues impressions es confirmaren al comprovar que en algunes llibreries (com París-València) es regalaven roses al comprar un llibre el dia de Sant Jordi. Les declaracions continuaren: “Estes costums són nostres i no podran furtar-nos-les! Mai ens faran valencians!“. I és que la dreta catalana porta uns anys darrere de la idea de que un sector de la societat valenciana vol substituïr la identitat catalana per la valenciana. L’esquerra catalana ha contestat llevant importància a estes accions i opina que “són causa de la proximitat geogràfica, la llengua comú i de l’intercanvi cultural“. La dreta catalana ha contestant afirmant que “l’esquerra el que vol és que desaparega la cultura catalana. Sempre han volgut ser valencians. Si per ells fóra, la cultura catalana seria eliminada. Nosaltres som els vertaders defensors de la nostra cultura i les nostres tradicions“.

Evidentment, estes declaracions són inventades. Els fets de que en Consum venen mones de xocolata i que en París-València donen una rosa quan compres un llibre pel dia de Sant Jordi, no. Em pregunte perquè al meu país este tipus de declaracions es veuen normals i admissibles, però a la inversa són inimaginables i, fins i tot, sonen ridícules. Tots sabem la resposta, cadascú la seua. I la conseqüència és que la nostra llengua i la nostra cultura cada vegada està més feble.

A la gent que estimem la nostra terra ens dóna por el pròxim 22 de maig. Por de veure reflectit el que ja sabem, que el nostre país està cada dia pitjor i contiunarà així. Allà per on mires, cauen el pilars del que ha de ser una societat completa i pensada per al ciutadà. La sanitat cada dia pitjor, l’educació pública també. La cultura en valencià? Encara existeix? Les despeses per càpita baixant cada any. Les dos caixes més grans, convertides a bancs per la mala gestió. L’atur creixent com creixien abans els bolets en la costa, i un llarg etcètera. Aleshores, hi ha futur? Vull pensar que si, perquè estime la meua terra i la seua gent. Però, o canvien molt les coses, o el dia 22M tornarem a afornar-nos un poc més. I, aleshores, haurem de baixar el cap i dir que tornem a meréixer el que ens passe.

Però veig un raig d’esperança, i això que sóc dels optimistes ben informats. Tot és possible. Del que estic segur és que hem d’anar a votar tots. És imprescindible.

Feia alguns dies vaig llegir la notícia que Rita Barberà volia que el govern deixara a l’ajuntament de València endeutar-se fins el 125%. Personalment, tinc uns ingressos mensuals gràcies a les hores dedicades en el treball. Quan arriba fi de mes, sempre intente guardar un poc de diners pel demà, pel que puga passar. No estic hipotecat, però com si estiguera. Tinc uns diners i els administre com se i puc. De fet, intente sempre viure dins de les meues possibilitats, ja que viure per damunt d’elles seria fatídic, no podria dormir tranquil·lament. Així que quan llisc que la senyora alcaldessa vol endeutar-se fins el 125%, pense que és una clara demostració de que Rita Barberà no tracta els diners públics amb responsabilitat i realitat. Sap que no els diners no són seus i parla com si foren seus. Allò pitjor és que eixe deute no el va a pagar ella, sinó els ciutadans que viuen i lluiten diàriament al cap i casal.

Com sempre, Félix Soria torna a pegar on fa més mal…

Un estudio de Consultores de Gobierno Corporativo (CGC) señalaba que a finales de 2006 diez familias y una veintena de empresarios (la mayoría de las cuales se enriquecieron o consolidaron su riqueza durante el franquismo) tenían en esa fecha bajo su control a 19 de las 35 mayores empresas cotizadas en España y eran propietarios del 20,14% de su capital. Según el profesor Iago Santos, una pequeña elite que representa el 0,0035% de la población española controla recursos que equivalen al 80,5% del PIB. Un control que no solo le permite tener las retribuciones más altas de Europa como miembros de los consejos de administración sino también, y sobre todo, influir muy directa y decisivamente en las decisiones gubernamentales que les afectan.

El franquisme i les seues conseqüències encara estan entre nosaltres, només s’ha de rebuscar un poc. Entre la caduca llei electoral, els poders ocults, els jutges i la no reforma de la Constitució, pensem que tenim una democràcia madura, quan realment només pot caminar a soles a ratets, quan els grans poders s’adormen. Esperem que cresca ràpid i puga volar lliure.

Després de la festa del PP i Ric pel coneixement d’un terç (només!!) del sumari del cas del mercat de taronges, dels mostatxos i d’això que es gasta perquè no caiguen els pantalons, m’he quedat amb una cara… no sé si d’alegria o de fàstic. Alegria perquè al fi hem vist una separació i algunes contradiccions dins del partit conservador d’Espanya. Fraga ataca a Camps i defèn a Rita (són del mateix pal, recordem que Fraga era ministre de Franco i Rita no li lleva al mateix això de fill predilecte), i, l’experimentat xanxullero, Fabra defèn a Camps i ataca a Fraga. Per altra part, Ripoll (Saplanista) ataca a la directiva pepera i vol acabar amb Camps. Al final paga els plats trencats el bobo de Ric per fer el que tothom ha fet en el seu partit. Ja estic mig bufat d’atacs. Açò pareix una matança de mafiosos. I, per acabar la faena, arriba el gran president, debilitant el seu lideratge, i diu que s’ha de ser més recte sent secretari general del PP que sent el Molt Honorable. Ara si que he acabat borratxo perdut de declaracions i punyalades. I, pensant, eixa cara d’alegria es torna en fàstic quan pense en el futur polític de la meua terra. Veig que les alternatives no saben aprofitar el moment una altra vegada i que tot continuarà igual. Té igual que estos es maten entre ells, perquè són els únics que existeixen.

I damunt, pensant en l’Estat Espanyol, veig que la cosa es posa pitjor. Rajoy, el gran deslíder, perd força i el voltor (o voltora) més gran dels que aguaiten la seua caiguda per devorar-lo sense pietat, és aquella dóna que no coneixia a Sara-Mago, la lideresa madrilenya del liberadors destrossa serveis públics, prou més iteligent que Mariano i amb més ganes de poder i dividir el gran pastís. Això fa por.

Pinta mal el panorama. Esta festa del PP s’està acabant. Però, lamentablement, altra comença a formar-se.

Fa temps que sabem que el nostre govern fa el que vol sense tindre repercussions en les eleccions o en el poder. El diari El Pais fa temps que treballa en el desgast del PPCV amb la trama Gürtel. Fins ací, tot és habitual. Però, en els últims dies, pareix que tots els mitjans d’informació s’han activat i comencen a contar alguna cosa del que està passant ací. Trobem articles des de diaris “d’esquerres” com Público, mitjançant Ignacio Escolar i el seu blog, a diaris més conservadors com El Mundo, o podem veure al mateix Pedro J avisant a Camps. Pareix que tots arriben a veure que açò fa pudor i està a punt d’esclatar.

Evidentment, els únics que no se “donen compte” són els “periodistes” de la pública RTVV. Veient ahir les notícies en qualsevol altra cadena, no se podia entendre com el President Camps parlava de la dimissió de ZP caient la que està caient. Però, si veus les notícies de Canal 9, ho entens tot a la perfecció. Pareix que les declaracions del Molt Honorable i les paraules de la presentadora del tele-diari formen part d’una mateixa cançó. No se si les declaracions són pactades amb la televisió pública o la notícia s’adapta a les declaracions, però el que és evident és alguna cosa fa pudor.

[Atenció a la cara de sorpresa de la periodista de la dreta amb les declaracions de Camps. Tal volta jo veja gestos on no n'hi han, però la cara li canvia mentres parla Paquito]

Normalment gaste el portal de la Generalitat Valenciana per buscar informació de la que diuen institucional. Mai m’ha agradat amb eixa presentació molesta del principi. Hui investigant si l’IVO és privat o públic m’he trobat amb la nova cara de la nostra Generalitat en Internet.

Nova pàgina de la Generalitar

En principi m’ha agradat el nou aspecte. Té tres seccions importants, ja sigues un ciutadà, una empresa o si vols saber alguna cosa de les administracions. Em pareix una bona estructuració. A l’esquerra, la informació interessant que un ciutadà buscarà de normal. Està ben pensat. I més baix, més informacions d’interès. Sense pegues, accés ràpid a la informació. El que deuria ser. A la dreta, el govern i més informació addicional. Baix de la columna, enllaços d’interès. Bé. Al centre, una animació que no em funciona (pot ser cosa del navegador o algun plugin) i més informació general. Tot correcte. L’estètica no està mal, però tampoc s’ho han currat massa.

Següent pas, vaig a buscar la conselleria de Sanitat per aclarir allò de l’IVO. Busque conselleries… on podran estar? Ciutadà? no. Empreses… no crec. Confirmat, no. En Administracions… tampoc! On estan? Em torne boig i no trobe res. Utilitze el cercador i les trobe de seguida. Però, no pot ser que siga l’única forma de anar a les pàgines específiques. Continue buscant i res.

Ja està! Els Consellers! Estan tots, contents i mirant a la càmera. El Rambla, el Cotino, el Camps, el Font de Mora, xè tots! I al costat d’ells en una lletra xicoteta posa “Web de la Conselleria”. Per fi! Les he trobades! Ho han posat molt difícil. M’he passat més d’un minut buscant-les. En altra pàgina ja m’haguera marxat. Que a les pàgines de les conselleries (informació que busca la gent) se les done menys importància que als propis consellers pot tindre dues explicacions. La primera és que volen que la gent conega als màxims responsables de la cosa pública dels valencians. La segona, volen més protagonisme encara i que vegen les cares dels que han arribat al poder. Vote per la segona, sense dubte.

conselleries

Una vegada he trobat les portes d’accés, ansiós, vaig a veure el nou aspecte. No han canviat res. Les pàgines de les conselleries (Sanitat, Turisme i Educació són tres exemples) estan iguals i són cada una d’una mare. No les han millorat. Tornem a la mateixa història de sempre. És un rentat de cara al portal principal i ja està. El canvi només es superficial. Esperem que amb el temps les canvien.

Per supost, ni twitter, ni blogs ni xarxes socials… Per què? Perquè la gent puga conèixer i comunicar-se amb nosaltres. D’això res! Esperem que esta ignorància cap a la xarxa algun dia els passe factura.

Mon pare té la sort de viure en una de les poques finques plantades enmig del preciós Parc Natural de l’Albufera. Si alguna vegada heu anat per la nit, habreu comprovat que no gasten faroles, ni asfalten les carreteres, ni posen aceres. La raó principal és preservar el parc en condicions pseudo-naturals, sense modificar més l’ambient. Em pareix perfecte. Si pots triar viure allà, saps en quines condicions ho faràs.

Però, esta norma no és igual per a tots els veïns d’esta part del Saler. N’hi ha un edifici on viuen en millors condicions. Fins fa poc tenien faroles que arribaven a la porta (ara ja les han llevades). I, gràcies al PlanE de ZP, la senyora alcaldessa ha pogut tornar a asfaltar des de la carretera que creua el Parc Natural (CV-500) fins la porta. Podríeu pensar que soc envejós perquè a alguns veïns els tracten millor que a mon pare. Doncs no. Em queixe perquè este edifici amb un tracte preferencial és l’Hotel Sidi Saler. Si, un hotel privat de cinc estreles i on va la gent amb pasta. A mi personalment no m’estranya. La nostra alcaldessa torna a posar els interessos de les classes altes per damunt de l’interès general, i no serà l’última vegada. I el que té més gràcia, amb un pla aprovat pel govern estatal del partit opositor i que tant la critiquen en els plens. A què estem jugant? A protegir al ciutadà, evidentment, no.

I el que és més greu, en les pròximes eleccions Rita tornarà a guanyar en tots els barris, inclòs el Saler.

En roig, podem trobar el carrers asfaltats. En blau, els carrers sense asfaltar.

En roig, podem veure els carrers asfaltats. En blau, els carrers sense asfaltar.

Ahir, quan vaig veure al senyor Camps no contestar ni una pregunta, vaig notar una altra vegada que al nostre President li fan por les preguntes. Una altra vegada no volia eixir-se del discurs ni donar explicacions. Em fa gràcia com, per la nit en la ràdio, els locutors i comentaristes s’indignaven perquè el senyor Camps no contesta a les preguntes. I jo dic, i ara us doneu compte? Des d’abril que el molt honorable no concedeix una roda de premsa i encara fa més temps, no se dir-lo exactament, que contesta a les preguntes que només li fan els amics. Això és una vergonya i, sobretot, és una gran falta de democràcia. Un polític ha de donar explicacions, i quantes més done, més honrat és. N’hi ha alguna altra definició de polític honrat?

Ja posat en la relació entre els polítics i els ciutadans, he començat a fer una cerca dels blogs dels polítics més influents i dels que m’ha paregut. Realment no han segut una sorpresa els resultats. Ni el nostre president, ni l’alcaldesa de València, ni els presidents de les diputacions de València, Castello i Alacant, ni el principal opositor Jorge Alarte tenen blog. Sorpresa la trobada del blogs de Carmen Alborch (1 i 2) i Esteban González-Pons (1 i 2). Els dos d’este últim en diaris de marcada ideologia pepera i més que abandonats. També he trobat la pròxima fundació d’una xarxa de red socialistes que no se si durà alguna sorpresa. Vull destacar com a positiu la trobada de la xarxa dels blogs d’esquerra unida i, com no, el blog d’Enric Morera, que l’actualitza prou i és el més constant dels polítics valencians. Popular polítics en l’Estat, com poden ser Rosa Díez i Patxi López, ja tenen blog i saben que eixa és una jugada que s’ha de fer tard o prompte.

Que un polític tinga blog, en els temps que corren, és imprescindible. Els blogs són una ferramenta de comunicació, d’intercanvi d’idees i de discussió. Cert que no tenen encara el nivell d’importància que deurien, però poc a poc la gent comença a aficionar-se. Açò significa que poc a poc la gent voldrà conèixer amb més profunditat el que els polítics realment opinen. Voldran interactuar amb ells i fer-los preguntes. Eixe partit ja no el jugaran només els mitjans de comunicació. La relació entre els polítics i els ciutadans podrà ser més directa, havent de donar més la cara. Eixe podria ser un bon futur per a la xarxa.

No obstant això, els polítics valencians, llevant de les poques excepcions que he trobat, no volen tindre blog. Per què? Perquè és molt més fàcil estar lluny de la gent, sense relacionar-se amb nosaltres, donant una imatge de llunyans. Així, ells podran fer i desfer com vulguen. Ens tenen por, no volen que els demanem els comptes ni contestar les nostres preguntes. No volen ser honrats i donar-nos explicacions de tot. Espere que algun dia, la societat valenciana desperte i els demanen explicacions, és el seu treball i la nostra obligació. I també espere que arribe el dia que tots els polítics tinguen l’obligació política de tindre blog. En eixe moment, la democràcia serà un poc millor.

Blog sobre temes diversos i opinions sobre la vida en general, escrit des de l'Horta Sud i amb el cor en la ribera del Xúquer.
  • Xarxes socials

    RSS trellat Twitter trellat Friendfeed trellat Flickr trellat YouTube trellat
free hit counter