Després de la festa del PP i Ric pel coneixement d’un terç (només!!) del sumari del cas del mercat de taronges, dels mostatxos i d’això que es gasta perquè no caiguen els pantalons, m’he quedat amb una cara… no sé si d’alegria o de fàstic. Alegria perquè al fi hem vist una separació i algunes contradiccions dins del partit conservador d’Espanya. Fraga ataca a Camps i defèn a Rita (són del mateix pal, recordem que Fraga era ministre de Franco i Rita no li lleva al mateix això de fill predilecte), i, l’experimentat xanxullero, Fabra defèn a Camps i ataca a Fraga. Per altra part, Ripoll (Saplanista) ataca a la directiva pepera i vol acabar amb Camps. Al final paga els plats trencats el bobo de Ric per fer el que tothom ha fet en el seu partit. Ja estic mig bufat d’atacs. Açò pareix una matança de mafiosos. I, per acabar la faena, arriba el gran president, debilitant el seu lideratge, i diu que s’ha de ser més recte sent secretari general del PP que sent el Molt Honorable. Ara si que he acabat borratxo perdut de declaracions i punyalades. I, pensant, eixa cara d’alegria es torna en fàstic quan pense en el futur polític de la meua terra. Veig que les alternatives no saben aprofitar el moment una altra vegada i que tot continuarà igual. Té igual que estos es maten entre ells, perquè són els únics que existeixen.

I damunt, pensant en l’Estat Espanyol, veig que la cosa es posa pitjor. Rajoy, el gran deslíder, perd força i el voltor (o voltora) més gran dels que aguaiten la seua caiguda per devorar-lo sense pietat, és aquella dóna que no coneixia a Sara-Mago, la lideresa madrilenya del liberadors destrossa serveis públics, prou més iteligent que Mariano i amb més ganes de poder i dividir el gran pastís. Això fa por.

Pinta mal el panorama. Esta festa del PP s’està acabant. Però, lamentablement, altra comença a formar-se.

Fa temps que sabem que el nostre govern fa el que vol sense tindre repercussions en les eleccions o en el poder. El diari El Pais fa temps que treballa en el desgast del PPCV amb la trama Gürtel. Fins ací, tot és habitual. Però, en els últims dies, pareix que tots els mitjans d’informació s’han activat i comencen a contar alguna cosa del que està passant ací. Trobem articles des de diaris “d’esquerres” com Público, mitjançant Ignacio Escolar i el seu blog, a diaris més conservadors com El Mundo, o podem veure al mateix Pedro J avisant a Camps. Pareix que tots arriben a veure que açò fa pudor i està a punt d’esclatar.

Evidentment, els únics que no se “donen compte” són els “periodistes” de la pública RTVV. Veient ahir les notícies en qualsevol altra cadena, no se podia entendre com el President Camps parlava de la dimissió de ZP caient la que està caient. Però, si veus les notícies de Canal 9, ho entens tot a la perfecció. Pareix que les declaracions del Molt Honorable i les paraules de la presentadora del tele-diari formen part d’una mateixa cançó. No se si les declaracions són pactades amb la televisió pública o la notícia s’adapta a les declaracions, però el que és evident és alguna cosa fa pudor.

[Atenció a la cara de sorpresa de la periodista de la dreta amb les declaracions de Camps. Tal volta jo veja gestos on no n'hi han, però la cara li canvia mentres parla Paquito]

Normalment gaste el portal de la Generalitat Valenciana per buscar informació de la que diuen institucional. Mai m’ha agradat amb eixa presentació molesta del principi. Hui investigant si l’IVO és privat o públic m’he trobat amb la nova cara de la nostra Generalitat en Internet.

En principi m’ha agradat el nou aspecte. Té tres seccions importants, ja sigues un ciutadà, una empresa o si vols saber alguna cosa de les administracions. Em pareix una bona estructuració. A l’esquerra, la informació interessant que un ciutadà buscarà de normal. Està ben pensat. I més baix, més informacions d’interès. Sense pegues, accés ràpid a la informació. El que deuria ser. A la dreta, el govern i més informació addicional. Baix de la columna, enllaços d’interès. Bé. Al centre, una animació que no em funciona (pot ser cosa del navegador o algun plugin) i més informació general. Tot correcte. L’estètica no està mal, però tampoc s’ho han currat massa.

Següent pas, vaig a buscar la conselleria de Sanitat per aclarir allò de l’IVO. Busque conselleries… on podran estar? Ciutadà? no. Empreses… no crec. Confirmat, no. En Administracions… tampoc! On estan? Em torne boig i no trobe res. Utilitze el cercador i les trobe de seguida. Però, no pot ser que siga l’única forma de anar a les pàgines específiques. Continue buscant i res.

Ja està! Els Consellers! Estan tots, contents i mirant a la càmera. El Rambla, el Cotino, el Camps, el Font de Mora, xè tots! I al costat d’ells en una lletra xicoteta posa “Web de la Conselleria”. Per fi! Les he trobades! Ho han posat molt difícil. M’he passat més d’un minut buscant-les. En altra pàgina ja m’haguera marxat. Que a les pàgines de les conselleries (informació que busca la gent) se les done menys importància que als propis consellers pot tindre dues explicacions. La primera és que volen que la gent conega als màxims responsables de la cosa pública dels valencians. La segona, volen més protagonisme encara i que vegen les cares dels que han arribat al poder. Vote per la segona, sense dubte.

Una vegada he trobat les portes d’accés, ansiós, vaig a veure el nou aspecte. No han canviat res. Les pàgines de les conselleries (Sanitat, Turisme i Educació són tres exemples) estan iguals i són cada una d’una mare. No les han millorat. Tornem a la mateixa història de sempre. És un rentat de cara al portal principal i ja està. El canvi només es superficial. Esperem que amb el temps les canvien.

Per supost, ni twitter, ni blogs ni xarxes socials… Per què? Perquè la gent puga conèixer i comunicar-se amb nosaltres. D’això res! Esperem que esta ignorància cap a la xarxa algun dia els passe factura.

Mon pare té la sort de viure en una de les poques finques plantades enmig del preciós Parc Natural de l’Albufera. Si alguna vegada heu anat per la nit, habreu comprovat que no gasten faroles, ni asfalten les carreteres, ni posen aceres. La raó principal és preservar el parc en condicions pseudo-naturals, sense modificar més l’ambient. Em pareix perfecte. Si pots triar viure allà, saps en quines condicions ho faràs.

Però, esta norma no és igual per a tots els veïns d’esta part del Saler. N’hi ha un edifici on viuen en millors condicions. Fins fa poc tenien faroles que arribaven a la porta (ara ja les han llevades). I, gràcies al PlanE de ZP, la senyora alcaldessa ha pogut tornar a asfaltar des de la carretera que creua el Parc Natural (CV-500) fins la porta. Podríeu pensar que soc envejós perquè a alguns veïns els tracten millor que a mon pare. Doncs no. Em queixe perquè este edifici amb un tracte preferencial és l’Hotel Sidi Saler. Si, un hotel privat de cinc estreles i on va la gent amb pasta. A mi personalment no m’estranya. La nostra alcaldessa torna a posar els interessos de les classes altes per damunt de l’interès general, i no serà l’última vegada. I el que té més gràcia, amb un pla aprovat pel govern estatal del partit opositor i que tant la critiquen en els plens. A què estem jugant? A protegir al ciutadà, evidentment, no.

I el que és més greu, en les pròximes eleccions Rita tornarà a guanyar en tots els barris, inclòs el Saler.

En roig, podem veure els carrers asfaltats. En blau, els carrers sense asfaltar.

Ahir, quan vaig veure al senyor Camps no contestar ni una pregunta, vaig notar una altra vegada que al nostre President li fan por les preguntes. Una altra vegada no volia eixir-se del discurs ni donar explicacions. Em fa gràcia com, per la nit en la ràdio, els locutors i comentaristes s’indignaven perquè el senyor Camps no contesta a les preguntes. I jo dic, i ara us doneu compte? Des d’abril que el molt honorable no concedeix una roda de premsa i encara fa més temps, no se dir-lo exactament, que contesta a les preguntes que només li fan els amics. Això és una vergonya i, sobretot, és una gran falta de democràcia. Un polític ha de donar explicacions, i quantes més done, més honrat és. N’hi ha alguna altra definició de polític honrat?

Ja posat en la relació entre els polítics i els ciutadans, he començat a fer una cerca dels blogs dels polítics més influents i dels que m’ha paregut. Realment no han segut una sorpresa els resultats. Ni el nostre president, ni l’alcaldesa de València, ni els presidents de les diputacions de València, Castello i Alacant, ni el principal opositor Jorge Alarte tenen blog. Sorpresa la trobada del blogs de Carmen Alborch (1 i 2) i Esteban González-Pons (1 i 2). Els dos d’este últim en diaris de marcada ideologia pepera i més que abandonats. També he trobat la pròxima fundació d’una xarxa de red socialistes que no se si durà alguna sorpresa. Vull destacar com a positiu la trobada de la xarxa dels blogs d’esquerra unida i, com no, el blog d’Enric Morera, que l’actualitza prou i és el més constant dels polítics valencians. Popular polítics en l’Estat, com poden ser Rosa Díez i Patxi López, ja tenen blog i saben que eixa és una jugada que s’ha de fer tard o prompte.

Que un polític tinga blog, en els temps que corren, és imprescindible. Els blogs són una ferramenta de comunicació, d’intercanvi d’idees i de discussió. Cert que no tenen encara el nivell d’importància que deurien, però poc a poc la gent comença a aficionar-se. Açò significa que poc a poc la gent voldrà conèixer amb més profunditat el que els polítics realment opinen. Voldran interactuar amb ells i fer-los preguntes. Eixe partit ja no el jugaran només els mitjans de comunicació. La relació entre els polítics i els ciutadans podrà ser més directa, havent de donar més la cara. Eixe podria ser un bon futur per a la xarxa.

No obstant això, els polítics valencians, llevant de les poques excepcions que he trobat, no volen tindre blog. Per què? Perquè és molt més fàcil estar lluny de la gent, sense relacionar-se amb nosaltres, donant una imatge de llunyans. Així, ells podran fer i desfer com vulguen. Ens tenen por, no volen que els demanem els comptes ni contestar les nostres preguntes. No volen ser honrats i donar-nos explicacions de tot. Espere que algun dia, la societat valenciana desperte i els demanen explicacions, és el seu treball i la nostra obligació. I també espere que arribe el dia que tots els polítics tinguen l’obligació política de tindre blog. En eixe moment, la democràcia serà un poc millor.

Fa dies que volia escriure sobre la política en general, de la poca confiança que generen els polítics i dels casos de corrupció. M’agradaria que esta democràcia madurara i anara posant límits als polítics. Mesures de dignitat i transparència, como molt bé explica Julià Àlvaro i que els polítics tingueren només un segon de dignitat. No és possible que els polítics, independentment del color, estiguen més de dos legislatures en el poder, que els comptes públics no siguen completament transparents, que votem només cada quatre anys, que no siga clara la llei d’incompatibilitats, que accepten regals (ja siguen ridículs o de idiotes), que es facen rodes de premsa sense preguntes i una interminable llarga llista de canvis. Estes mesures donarien valor i estima a la política i als polítics. Però clar, evidentment, els polítics no estan per la faena, ells viuen molt bé.

Gràcies a fernand0, arribe a un estudi on comparen els sous dels polítics mundials respecte a la mitjana de la renda per càpita dels ciutadans en cada país. Com veiem, els sous dels polítics espanyols és el doble d’esta renda. Cosa que trobe normal si només cobraren això. Per al meu gust, faltarien dades importants com la comparació del sou amb la productivitat i conèixer els diners que guanyen gràcies a ser polítics. Per suposat, s’haurien de sumar els regals com tratges, anxoves (no suporte que em tracten com si fóra imbècil), etc. Jo crec estarien més lluny del centre. També, m’agradaria que feren el mateix estudi amb els sous dels polítics que s’ho deixen per anar a l’empresa privada, tal volta estaríem com l’Argentina, Moldàvia, Kenya i Cambodja.
Imatge | Infoesthetics

Moltes reflexions estem sentint dels resultats de les eleccions del diumenge. M’agradaria afegir alguna cosa intel·ligent, ocurrent i fascinant. Fer un anàlisi profund i repensat. Però, estic fart. Al final vaig votar i no em vaig sentir bé, ho vaig fer per obligació moral i social. Una obligació que m’he imposat jo perquè els polítics no puguen amb mi. No vaig a dir coses com que la participació va disminuint amb el pas del temps o que el Parlament no és cada vegada més de dretes, sinó que anem camí de la ultradreta. La dreta augmenta i la ultradreta també.

Simplement m’agradaria apuntar que el “vot en blanc” és la setena força política més votada (1.41%). Crec que la pròxima vegada m’afegiré a este grup polític a veure si, per fi, trobe a un no-parlamentari que em puga representar.

Desgraciadament per mi, cada dia soc menys polític. I això és negatiu, ja que podria passar a ser un meninfot més, augmentant així l’alt percentatge de la població d’este país que no saben ni els importa el que facen els polítics. Però, és que el panorama no pinta gens bé. Per una part, ara mateix està declarant el ben vestit “Tío Paco” com l’anomenen els gitanos valencians (pa i circ). El PSPV-PSOE que no alça el cap i no l’alçarà mai a este ritme. I amb els grans partits mig afonats, les alternatives estan com sempre, renyint entre ells per coses sense importància i lluitant per un poder que no tenen. Som quatre gats i damunt mal ajuntats. Així, no hi ha forma de fer res.

Ara seria el moment que s’alçaren i ocuparen el seu lloc, que demostraren que n’hi ha una altra forma de fer política. Però no és així. Desgraciadament, són iguals. Una llàstima per tots nosaltres.

El 7 de juny votem a Europa, a qui votaré? Potser que siga la primera vegada que vote en blanc.

Tot és imatge. De lluny queda bé, però de prop...

Esta és la sensació que tinc amb les construccions i events que fa el nostre president i el seu grup de treball. Pareix que superficialment és bonic, però baix ja sabeu el que n’hi ha. Gasten els diners de tos independentment de les conseqüències. El més important és la imatge. Total, paguem nosaltres i ells se n’aniran qualsevol dia…

És que hui vaig a fer la declaració i segurament em tocarà pagar. Sóc partidari de pagar impostos, però em peguen una punyalada cada vegada que veig en què s’ho gasten estos.

Imatge: FailBlog