Categoria: Reflexions autòctones

Amb tota la violència que ha desplegat la policia nacional en València durant el dia de hui, sempre n’hi han genialitats que afegeixen eixe punt d’intel·ligència que donen llum a tanta foscor. I un d’eixos tocs de genialitat l’ha dut a terme un estudiant fent-li tot un “facebook” a un policia. Genial!

Via Pilar Rodríguez

 


Hui és un dia trist. Més d’un centenar de companys i companyes del Centre d’Investigació Príncep Felip no han vingut a treballar. Gent que estima la ciència, que els agrada la innovavió i que han dedicat molts anys de la seua vida a intentar explicar processos i mecanismes biològics, simplement amb l’objectiu de millorar la vida dels altres. Gent que ha dedicat hores de son, energia vital i moltíssims esforços solament a millorar el món que coneix. Però el nostre país és així ells són els primers en pagar les conseqüències de la mala gestió. I és un dia trist perquè la realitat ens ha copejat a tots. Les coses estan malament, però estaran pitjor. I, lamentablement, este no pareix ser l’únic ERO en un centre de recerca. I no ens podem quedar aturats, hem d’actuar i intentar que no torne a passar. Què podem fer? Explicar a la gent el que fem, per què serveix la recerca i per què no ens queda un altre camí que la inversió en investigació i en innovació per millorar les nostres vides. Ells no ho volen veure, però és la única eixida.
No als retalls en investigació! No a les reculades socials!

Els que apreciem el nostre riu, el Xúquer, i l’observem amb deteniment, observem que es mor. Es mor per l’abús dels llauradors egoistes i, sobretot, per la manca d’una política hídrica responsable i sostenible. Entre els plans del govern estatal acutal entra el transvasament del Xúquer al Vinalopó. En principi, només per regar. No puc entendre com es pot fer un transvasament des d’un riu que en hivern està sec i en estiu cau l’aigua justa. No sobra ni una gota d’aigua, i volen fer transvasament. Inexplicable. Aigua per regar, quan els llauradors de la ribera no en tenen per a cuidar bé els seus horts. Prioritzen la urbanització indiscriminada que destrossa les muntanyes a que els llauradors puguen sobreviure. Quan es donaran compte que cuidar el camp no és informar del preu de les taronges cada dia en les notícies?

I ara damunt diuen que volen donar-los aigua per beure. O no. Depèn del diari, el president de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer diu que n’hi haurà transvasament d’aigua per beure o no. Levante-EMV diu que l’aigua no és per beure, la informacion, si. I això que són del mateix grup editorial. Qui diu la veritat? A què estan jugant? És un tema molt seriós perquè els diaris juguen amb la informació. Encara que lamentablement sempre ho fan. Ja n’hi ha prou de jugar amb el nostre riu i la seua vida.

Xúquer Viu!!

Estic fart de sentir com col·lectius, majoritàriament estatals, es queixen de que en algunes comunitats autònomes, com la nostra, s’ensenyen a l’escola més d’una llengua. Que és millor que s’ensenye bé el castellà i que els xiquets deixen de perdre el temps en estes llengües minoritàries. Alguns inclús diuen que “ja és difícil aprendre una, perquè damunt hagen d’aprendre més”.

Si n’hi ha una cosa que em mata és que em prenguen per idiota. I que damunt prenguen per idiotes als xiquets, és una cosa que em remata. Potser que a una persona adulta li coste més parlar altres llengües, ensenyar-se la gramàtica i un munt de vocabulari, però a un xiquet, no li costa gens. Tothom ha conegut algun erasmus que sap més d’un idioma. Que si anglès, italià, castellà, etc. Quan més llengües coneixes, més fàcil és aprendre altres.

Tota esta reflexió ve perquè el dissabte passat vaig conèixer una xiqueta que tindria com a màxim tres anys i parlava i entenia perfectament el castellà, l’anglès, el valencià i el francès. Res porta el diari! I, segurament, mes endavant també s’ensenyarà música. Jo ja compte cinc idiomes probables. Després tracten als xiquets com si foren idiotes. Tal volta els idiotes són aquells que pensen que la resta de la gent ho és.

Després d’una setmana dura de política internacional, nacional, estatal i antiecològica, no m’abellix parlar de la hipocresia de les democràcies europees i americanes quan donen paraula als militars que fan un colp d’Estat. Ni tampoc de que cada vegada que parlen de corrupció i evasió d’impostos no impedida. Ni tampoc del merder de les centrals nuclears i que deixem eixe debat per més endavant (tinguem-lo ara!), prenent altra vegada decisions populistes en compte de mirar per la majoria. Ni tampoc de que hui fan tres anys del terrible accident de metro i ningú ha dimitit ni n’hi han responsables. I, damunt, el metro continua igual en el tema de seguretat.

Vull parlar d’un grup (gràcies Vicent) que m’alegra tots els matins: Compartir dóna gustet amb el disc Marquet. M’agrada la música, molt nostra. M’agraden les lletres, es queixen com ens queixem tots amb molt d’art. M’agrada el nom, m’agrada compartir, pensar que n’hi ha un món més compartible i just. Que ens regalen la seua música per promocionar els directes i no quedar-nos en el sofà i eixir a ballar. Este és el model de música del futur. Esta mentalitat dóna gustet. I, sobretot, m’agrada les sensacions que em provoca tot este conjunt. Des de la primera cançó, que em recorda a les nits caloroses sentint els amics tocant marxes mores per després interpretar-les en l’agost, fins la que em recorda a l’amiga que és mare fadrina. La sensació que t’ompli en altres cançons d’alçar-te a ballar i demanar el que és nostre i lluitar per tot! En fi, que us recomane a tots que el sentiu i se’l descarregueu, que és de bades.
Ací us deixe la cançó que dóna nom al disc.

Després de portar temps llegint i seguint blogs n’hi han persones que no conec, en persona, que ja formen part del meu dia a dia. Així, pot dir-se que ja formen un poc part de la meua vida i, per tant, de mi.
I com je deien els més sabuts:

Digues qui t’agrada llegir i et diré com eres.

Al menys en el meu cas, ja que també llisc blogs que no m’agraden molt, però s’ha de llegir de tot un poc, no?

Estem a principis de juny. Comença la calor, eixa calor que a vegades ofega. Arriben els dies on només pots quedar-te a casa, ja siga a la fresqueta de la foscor o a la de l’aire condicionat. En juny també comencen els xiquets a viure millor, no van a classe per la vesprada, van en pantalons curts, juguen al carrer tot el dia i no han de fer deures. Això és llibertat. En resum, juny és un més especial que ens avisa que arriba l’estiu i s’acaba l’escola.

Esta calor em fa pensar en la pluja. Eixa pluja que tant m’agrada contemplar i deixar caure sobre la meua pell. Eixa pluja que no esperes i et xopa de dalt baix. Tots sabem que al nostre país la pluja no sap ploure i, damunt en estiu, no pot anar a escola. Per això, eixes tronades d’estiu que tant s’agraïxen i refresquen l’ambient. I eixa pluja, només tornar a escola, rabiosa per la pèrdua de la seua llibertat, es venga de tots, cau amb més força que mai i convertix els carrers en rius de terra i aigua. En eixos moments de pluja forta m’agrada sentir esta cançó de Raimon. Quan sent eixa veu, eixa melodia i veig com l’aigua cau com si res, puc sentir com la meua ment es relaxa i puc volar amb la meua imaginació on vull.

Gran cançó i gran reflexió sobre l’educació. Qui perd els orígens, perd la identitat.

Una notícia en el país ens informa que els EUA abronquen l’Estat Espanyol per l’intercanvi de contingut protegit amb drets d’autor mitjançant P2P. Inclús, ens diuen que l’Estat Espanyol ha de anular la carta del fiscal de l’Estat per la que diu que l’intercanvi d’arxius és legal si no es fa amb ànim de lucre. Inclús insta a il·legalitzar els programes emule, Ares i BitTorrent. És més, amenaça que si no canviem, poden haver sancions econòmiques.

La problemàtica ve de llarg i està molt ben explicada per Enrique Dans i Manuel M. Almeida. Esta, es complicà amb el nomenament de la nova ministra Sinde(scargas), en el que possiblement és el pas més important de la renúncia del PSOE a la innovació en Internet.

Ara, els EUA amenacen amb sancions econòmiques perquè ens agrada compartir. I els pica que el poder judicial ens done la raó. Senyors americans, els poders judicials estan separats en l’Estat Espanyol i seria inadmissible que el Zpresident pressionara el fiscal per retirar una carta oficial, encara que ja m’ho crec tot. Sincerament, espere que ens sancionen, però amb la NO exportació de les pel·lícules americanes a les sales dels cinemes. Així deixaran de pressionar als cinemes. Tal volta així, puga haver més cine autòcton, i de més qualitat. El que si m’agradaria que l’Estat Espanyol es posara dur i els informara que fins no signen Kyoto i respecten els Drets Humans, no tornarà a entrar ni una pel·lícula més ací. No tenen cap poder moral per anar donant lliçons de legalitat.

Interessant la pàgina que m’ha arribat (piensaenclima.org) sobre la implicació de les empreses en el canvi climàtic i en el manteniment del medi ambient. És un estudi on col·laboren Ecología y Desarrollo, el Ministeri de medi ambient i Climate Counts.

En l’estudi presentat (resultats en PDF) han analitzat l’impacte sobre el canvi climàtic de 26 empreses de 5 sectors diferents (Clickeu per veure els resultats): Distribució d’alimentació, Electrodomèstics, Ordinadors (PC i portàtils), Telèfons Mòbils i Tèxtil i moda.

Si estudiem els resultats presentats, podem observar que, per regla general, les empreses espanyoles estan per darrere també en este camp (excepcions d’Inditex i Eroski). De fet, trauen molt mala nota, menys de 20 sobre 100.

A mi personalment no m’extranya. Els temps i la crisi estan apretant fort i les empreses estan obligades a innovar. Part de la innovació, si no volem que el Planeta rebente, es fonamenta en fer que els residus siguen menys contaminables. Així, cuidem el medi ambient i baixem els preus en l’eliminació de residus. Espectacular són els resultats per al Corte Inglés. A banda de tindre un sistema informàtic més que antiquat, contamina més que ninguna. Poc a poc deixa de ser un bon exemple. En el que respecta a les empreses valencianes, en este cas Mercadona, podem veure el que ja sabiem, cura pel medi ambient molt negativa. Era evident amb tant de plàstic i envoltori.

En estos temps de crisi, on els preus venen més que ajustats, podria ser un bon motiu triar l’empresa segons els seus nivells de contaminació i cura per la Terra. Evidentment, tots som iguals, anem arrepretats i mirem sobretot la relació qualitat/preu, però, si ens trobem amb dos productes amb la relació pareguda i sabem quina contamina més, jo no dubtaré en triar. Esperem que continue este estudi i s’amplie el ventall d’empreses i així podrem consumir amb responsabilitat un poc més fàcilment.

Jo ja m’he anotat certes empreses. Mala sort que m’acabe de comprar un Acer. Si ho haguera sabut…

Via: Robin de la Murta (Gràcies).

Fa un temps em vaig obrir un Facebook. Ho vaig fer amb curiositat per conèixer de primera mà què era. Pensava que seria una cosa divertida, i sense dilemes morals. Xè, em va fer gràcia.

Quan entres, veus que molta gent arriba fins als 100 amics. Mai m’he posat a comptar els amics que tinc, però de segur que no arribe a eixa xifra. Al principi, només vaig enviar invitacions d’amistats a persones que envies correus electrònics amb la meua adreça personal. Al ser la més utilitzada, estes persones eren les més pròximes o que més aprecies. Era una gràcia poder veure les fotos dels teus amics i més coneguts. Jo també vaig compartir algunes fotos, per què no?

Però, un bon dia, comencen a arribar invitacions de gent que no veus fa anys, inclús que no et cauen bé. Jo no sabia què fer. Les accepte? No les accepte? La primera vaig decidir que no, que anava a ser ferm en eixes coses, que no anava a ser hipòcrita. Ara, tinc en quatre que no se què fer. És un problema, no em cauen mal, però fa tant de temps que no els veig que seguramente no sabran on visc, què faig o, ni tan sols, si estic viu o es un fake d’eixos. Este és el primer dilema que s’em va plantejar. Encara estan esperant la resposta.

Un altre bon dia, em conviden amics dels meus amics, què faig ara? Accepte a estos? I per què no als altres? Quin lio… encara estan esperant també.

En general, m’agrada la web 2.0. És un avanç molt interessant, però tot es comparteix molt més. És molt fàcil trobar fotos de qualsevol, és molt fàcil conèixer amb qui va i el que fa. Evidentment, tu controles les teus fotos. Però, i les dels altres? Eixes no. Crec que en eixe punt és on pots predre privacitat i és el que no m’agrada. El que més em sorpren és que n’hi ha gent que l’utilitza per a tot, inclús per a quedar amb la nòvia.

Potser, si juntem el Facebook amb el Google Latitude, la profecia del Gran Germà de George Orwell en 1984 o la de l’Aldous Huxley en Un móm feliç, no siguen res.

Gràcies a Ciberprensa per la foto.

Blog sobre temes diversos i opinions sobre la vida en general, escrit des de l'Horta Sud i amb el cor en la ribera del Xúquer.
  • Xarxes socials

    RSS trellat Twitter trellat Friendfeed trellat Flickr trellat YouTube trellat
free hit counter