Sempre he estat radicalment en contra de la rutina. Estava convençut de que podia lluitar contra ella i viure com a mi m’agrada. Al mateix temps, lluitava contra el temps. Dins de mi naixia un odi profund contra el seu pas i el seu inventor. Tot com si fora possible que tot marxara de forma diferent. Estes lluites amb el pas del temps les he abandonades. De fet, fa molt de temps que passe del temps. Inclús, a vegades, m’he fet amic d’ell. Però, contra la rutina continue lluitant, però ja no li dic rutina, li dic pèrdua de temps. Resulta que no suporte el temps però no puc perdre’l, Quina paradoxa. Doncs es així.

En estos moments estic muntat en una autèntica muntanya russa. En un any han canviat quasi totes les situacions que abans es deien rutina o pèrdua de temps. El temps s’escapa de les meues mans. Tot pot girar en qualsevol moment i, encara que parega mentida, necessite rutina. No la rutina amb la que perds temps, sinó la rutina que et deixa gaudir del teu temps i de les teues coses. Per ajudar a esta bona rutina a vindre a mi, ara, a principis d’any (l’inventor del temps es va enganyar, l’any comença en setembre, no en gener) vull obligar-me a trobar eixe temps que em deixe escriure al blog. Ho necessite i vull fer-ho. Així que crec que he tornat per quedar-me.

Etiquetes: , ,

En esta entrada hi han 5 comentaris.

  1. Per fi!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
    jo també he deixat de lluitar, ara que tinc un fill el pas de temps, que abans feia poreta, ara em fa pavor, de ràpid que passa!! així és que he decidit soltar eixa preocupació, no lluitar mes, és ben inutil.

    encara que semble impossible es pot trobar eixe espai per nosaltres, per perdre el temps, que per supost, és el millor temps perdut de tots.

  2. vicentb
    10 set 10
    9:02

    Muntanya russa, muntanya russa!! Rewebvingut!

  3. Corpi
    10 set 10
    19:52

    Ja era hora, home. De gossera en tenim tots, de por al pas del temps també, i de rutina, ni t’ho dic després de quinze anys casat, però… què collons, només es tracta de saber traure-li partit, al temps.

  4. trellat
    13 set 10
    22:03

    Moltes gràcies per la rebuda, i pels carxots!

  5. Tia Visantica
    24 set 10
    8:25

    Aiii, fill meu, tots els joves passeu pels mateixos dubtes existencials… i això és bo perquè és l’única manera d’aprendre… no val que t’ho diguen, cal passar-ho per aprendre.
    Hi ha èpoques en que la rutina ens sembla que no va amb nosaltres, que nosaltres soms joves i no anem a emmarcar-nos per límits establers (ni d’espai ni de temps), que desitgem que tot siga nou, cridaner i que ens òmpliga.
    Hi ha altres èpoques en les que estem tan cremats que ja no tenim forces ni per a decidir. Aleshores preferim que ens marquen el camí, que ens acoten i organitzen la vida.
    Però això és com quasi tot en aquesta vida: l’equidistància entre els extrems sol donar els millors resultats. Encara que tos volem ser lliures i independents, probablement necessitem uns paràmetres fixos, al mateix temps que llibertat per jugar amb determinades variables. Vull dir, per a gaudir plenament dels petits moments de cada dia (eixos que donen la felicitat) cal tindre ben assentades las bases laborals, afectives o de salut. És com aquell exemple que circulava per internet: sols si primer coloques les pedres grans dins del pot, després podràs seguir omplint-lo amb graveta i arena. Si primer intentes posar la graveta i l’arena en el pot, després ja no cabran les pedres grans (independentment de que tu valores més la graveta i l’arena).
    Doncs aquest és el meu consell, fill meu.

  • Xarxes socials

    RSS trellat Twitter trellat Friendfeed trellat Flickr trellat YouTube trellat
free hit counter