Quan s’ha acabat, han fet una de les pel·lis que més he vist, els Gremlins 2! M’han vengut molts records. L’ha vist sobretot amb amics i és una pel·li per vore-la vàries vegades perquè està plena de detalls graciosos. Cada bitxo és diferent i quan eixen quatre en el pla, ja no saps on mirar. I el moment indescriptible i més divertir és quan estan cantant New York, New York. Quantes vegades hem cantat eixa cançó, un amb la veu de tenor i els altres fent el cor del nya, nya, nya, nya ,nya! No he pogut evitar-ho i m’he posat a cantar com ho he fet sempre. El final és genial i el senyor Clamp segurament hui estarà demanant diners a Bush.

I, per rematar el dia de cine de “joventut”, han fet la Princesa Prometida. Hui l’he vista un poc més molla, però sempre m’agradarà. L’ha vista mil vegades amb la meua germana, inclús la meua gosseta du el nom de la princesa. Ha segut molt bonic recordar frases “Como desees…”, “Mi nombre es Iñigo Montoya, tú mataste a mi padre, prepárate a morir”. I veure personatges tan emblemàtics com el pirata Roberts, el xiquet de “Aquellos maravillosos años”, André el Gegant, Iñigo Montoya, el bosc del foc… aaaaaiiins (suspir). Per cert, hui m’he donat compter que el iaio que llig el conte és el veí del poble del xic dels Gremlins, què fort!

En resum, ha segut un dia de cine de joventut. No se que em passa últimament que estic massa nostàlgic. Serà que estic fent-me major, o pitjor, madurant!