Fa un temps em vaig obrir un Facebook. Ho vaig fer amb curiositat per conèixer de primera mà què era. Pensava que seria una cosa divertida, i sense dilemes morals. Xè, em va fer gràcia.

Quan entres, veus que molta gent arriba fins als 100 amics. Mai m’he posat a comptar els amics que tinc, però de segur que no arribe a eixa xifra. Al principi, només vaig enviar invitacions d’amistats a persones que envies correus electrònics amb la meua adreça personal. Al ser la més utilitzada, estes persones eren les més pròximes o que més aprecies. Era una gràcia poder veure les fotos dels teus amics i més coneguts. Jo també vaig compartir algunes fotos, per què no?

Però, un bon dia, comencen a arribar invitacions de gent que no veus fa anys, inclús que no et cauen bé. Jo no sabia què fer. Les accepte? No les accepte? La primera vaig decidir que no, que anava a ser ferm en eixes coses, que no anava a ser hipòcrita. Ara, tinc en quatre que no se què fer. És un problema, no em cauen mal, però fa tant de temps que no els veig que seguramente no sabran on visc, què faig o, ni tan sols, si estic viu o es un fake d’eixos. Este és el primer dilema que s’em va plantejar. Encara estan esperant la resposta.

Un altre bon dia, em conviden amics dels meus amics, què faig ara? Accepte a estos? I per què no als altres? Quin lio… encara estan esperant també.

En general, m’agrada la web 2.0. És un avanç molt interessant, però tot es comparteix molt més. És molt fàcil trobar fotos de qualsevol, és molt fàcil conèixer amb qui va i el que fa. Evidentment, tu controles les teus fotos. Però, i les dels altres? Eixes no. Crec que en eixe punt és on pots predre privacitat i és el que no m’agrada. El que més em sorpren és que n’hi ha gent que l’utilitza per a tot, inclús per a quedar amb la nòvia.

Potser, si juntem el Facebook amb el Google Latitude, la profecia del Gran Germà de George Orwell en 1984 o la de l’Aldous Huxley en Un móm feliç, no siguen res.

Gràcies a Ciberprensa per la foto.

En esta entrada hi han 4 comentaris.

  1. vicentb
    13 feb 09
    14:04

    Hahahahaha! Estem atrapats. No podrem escapar. O tot o res…

  2. joan
    14 feb 09
    21:40

    El dia que vaig rebre una invitació d’un xiquet a qui vaig conéixer quan jo tenia 6 anys i varen ser clavaris a l’esglesia de El Cabanyal, enviant-me fins i tot la foto d’eixe dia (1963) vaig decidir tancar el meu facebook. Em va fer por. Només li vaig vore uns dies però el meu nom era al re vers de la foto !!!!

  3. Trellat
    15 feb 09
    18:26

    Segur que tots tenim anècdotes d’eixes. On queda la nostra privacitat? Ja veurem en un futur.

  4. [...] Els meus dilemes amb el Facebook [...]

  • Xarxes socials

    RSS trellat Twitter trellat Friendfeed trellat Flickr trellat YouTube trellat
free hit counter