Sóc de l’opinió que els símbols pesen massa en esta societat. Ens marquen i ens cataloguen amb els símbols i els gestos. Certes persones necessiten catalogar-ho tot, saber si penses com ells o eres contrari. Proves d’això les tenim a les discussions generades arrel dels bons articles de Vicent Baydal sobre la nostra senyera, la d’ells i la de tots. Quin lio! Bé, el que és clar és que n’hi han certes persones que els té igual la bandera que seguisquen o si saben com són els símbols o no. La quëstió es pegar i au. Quan vaig veure estes creus no podia parar de riure. Pensant-ho després, detingudament, els feixistes ens demostren que són uns ignorants dia a dia, que no saben de què estan parlant. El pitjor és que és una ignorància violenta, com quasi totes les violències.
Les fotos són reals com la vida mateixa.
Xè! Açò com era? Les dos cap a dalt o només una? Així estè bé! Sóc un artista! (Ignorant de merda)
Xè! Però no eren les dos cap a dalt! Mecaguen! Aixina ja està bé! Que me tinguen por, axiò és lo que importa! (Desgraciat de merda)
25 mar 09
7:44
Hahahahaha! I ni s’avergonyeixen ni res… Per cert, són fotos pròpies?
25 mar 09
9:16
Si, són fotos pròpies.
25 mar 09
11:59
Serà que l’individu en qüestió estarà definint-se ideològicament… i encara no té clar cap a quin costat deixa el solc la creu o si ha d’alçar el braç esquerre o el dret.
Anècdotes a banda, és evident que els símbols tenen el seu poder com a identificadors ideològics, però també evolucionen.
Tenim el cas, per exemple, dels tatuatges, que han servit d’imatge de determinats grups durant moltes generacions. Fins fa ben poc el tatuatge anava unit a una “xupa” de pell, melenes i una Harley Davinson… una forma de manifestar-se contra el sistema. Hui en dia van tatuats tots, des dels més revolucionaris a la més pija (per cert, en el meu poble, ser pijo és “ser del puntet”). Actualment el missatge el donen els que no es tatuen… possiblement són els no tatuats els que demostren anar contra el sistema i les modes.
Canviant de terç, també estan els símbols que per voler unir han aconseguit el contrari. Em ve al cap el cas valèncià. La defensa excessivament apassionada d’una senyera i d’una denominació que abanderara el valencianisme ha tingut com a conseqüència la desunió dels propis valencians (evidentment adobat amb molts interessos polítics pel mig).
Potser siga el moment de reflexionar sobre què han fet els partits centralistes en aquest País-Regne-Comuna i començar a plantejar-se un valencianisme sense símbols divisors, però amb contingut multiplicador.
Vinga, tu que ets una persona amb trellat, proposa-nos una bandereta que tots puguem acceptar i comencem a fer camí tots junts.
La nefasta experiència de tants anys amb partits centralistes, la corrupció, el despreci a la llengua pròpia, la crisi… ara és el moment de que tot el valencianisme unit es presente com a opció.
Marededeusenyor… com m’enrotlle, he començat parlant de l’esvàstica deformada i he acabat jo deformat. Si al final tindràs raó tu, Trellat, però no tinc el temps per a mantenir un blog amb condicions.
Salut.
25 mar 09
12:11
Si és el que te dic, a que no t’ha costat quasi res escriure. Xe! Fes-te un blog!
Ja saps que pense el mateix que tu, de fet ho anava a proposar, anem junts cap endavant, ara que la dreta està més podrida que mai i l’esquerra està dormint, és el moment del valencianisme! Però d’eixe que uneix! No de d’eixe que ens separa!
Salut