Hui m’ha cridat el soci i m’ha dit que finalment ha conseguit el bancal. Ja era hora! Evidentment, no ho dic per ell. Quan m’ho ha dit, he pensat que la senyora alcaldesa s’havia portat bé amb nosaltres, però, lamentablement, no ha sigut així. El bancal no ens l’ha deixat l’ajuntament, sino un bon veí que és capaç de compartir el seu tros amb nosaltres. Encara hui no se qui és, sempre he sigut fatal per als malnoms, ni de quin partit polític és (si això importa), només se que és un veí que ha sigut més bo amb nosaltres del que ha sigut el propi ajuntament.

M’explique un poc millor. Com tothom sap, al costat dels rius no es pot construïr res perquè és zona inundable. En el seu dia, l’ajuntament va decidir cedir un poc de terra que hi ha vora riu i de fàcil accés, perquè els veins del poble que ho demanen, cultiven el que vulguen. L’estiu passat vam decidir que estaria bé tindre un tros per a nosaltres, per completar una activitat de l’Aldufa i, fonamentalment, perquè el meu soci m’ensenye un poc com es treballa la terra. Moltes vegades ha parlat el meu amic amb l’alcaldesa o gent de l’ajuntament sense traure ni profit ni resposta afirmativa. I, finalment, hem conseguit un trosiu de terrra, però compartida. Només puc dir des d’ací: Gràcies bon home!

Ja fa temps que vull tindre el meu bancalet, però no em veig capaç de començar si no m’ajuda ningú i, sobretot, si no m’ensenyen a treballar la terra. I hui, per fi, m’ha cridat per dir-me que ja el tenim. Que em prepare per a la faena que ens queda: llevar pedres, passar el retrovato (m’encanta esta expressió) i, en general, arreglar-ho un poc per a començar a cultiver les nostres pròpies verdures. Estic content, després de nadal ja podem començar a treballar en ell, a preparar la unitat didàctica i a fer la sospedrada. Tinc forces i, sobretot, tinc il·lusió de treballar (no em reconec). Ja us aniré contant.