El títol ho diu tot. Ja han brotat algunes carxoferes de les que vàrem plantar. Esperem que ho facen la majoria d’elles.

Poc a poc van creixent...

Una altra que va endavant...

Una altra, rodejada de verdolagues.

Esta recepta és ideal per aquells sopars en els que has de de dur alguna cosa. És una espècie de pastís que normalment agrada i és fàcil de menjar. Esta recepta es per a una caixa de dos fulles de pasta fullada (comprada).

Ingredients:
- Filets de pit de pollastre (mig kilo).
- Una ceba.
- Panses.
- 500 mL de nata per a cuinar.
- Caixa amb dues fulles de pasta fullada.
- Curri.

Preparació:
Abans de començar, descongelem la pasta fullada (no s’oblideu que després és una espera interminable).
El primer que anem a fer és sofregir la ceba, tallada ben fina, i les panses en un poc d’oli calent. Quan estiga un poc oradeta la ceba, li afegim els pits de pollastre tallats a tacs. Deixem fregir tot (a foc no molt alt) fins que veiem que està fet el pollastre. Una vegada arribem a este punt, afegim la nata i el curri (al gust) i deixem que vaja reduïnt-se a foc lent. Precalfem el forn a 220ºC (mirar caixa pertinent).
Preparem la pasta fullada. Estenem una de les fulles fins que quede ben fina en la safata del forn i l’altra també l’estenem fins que quede igual de fina.
Quan la nata s’haja reduït, dipositem la mescla cuinada en la fulla. Posem l’altra fulla per damunt. Ajuntem les fulles i tanquem el pastís amb l’ajut d’una forqueta.
Fiquem al forn 15-20 minuts (fins que la pasta fullada estiga feta).

Presentació:
Si la pasta fullada ha pujat com deu, queda prou bonica per a presentar en una safata. També li dona un toc fer alguna figura amb algunes tires de pasta fullada o fer talls perquè s’òbriga.

Bon profit!

L’altre dia quan comentava amb Robin de la Murta el post de les carxoferes, em va dir que ell sempre havia sentit rotovàtor en compte retrovato. Mirant i buscant per Internet, lamentablement no he trobat definicions en les Vikis i només he trobat un parell de definicions en un parell de portals (1 i 2). També em comentava que ell pensava que era una marca comercial. Cercan i buscant, la sorpresa ha sigut major quan per fi he trobat la marca: Howard. I allò més graciós és que els models són Howard Rotavator. Així, ni en el seu poble ni en el meu es diu correctament com s’escriu.
Com ja sabeu la seua funció es moure la terra superficial i eliminar les males herbes temporalment (ja que sempre que no fiques herbicida o faces algun tractament ecològic, tornaran a eixir). En el nostre també va traure moltes pedres amb el seus bots i sorolls dels colps en la placa protectora del llaurador, tan ben pensada per a les cames. N’hi han de moltes grandàries i preus. Per a totes les necessitats i màquines.
No obstant això, jo sempre li diré retrovato, que és la paraula que a mi m’agrada i amb la que associe la mula i la terra amb eixe color i eixe olor a terra fèrtil.

Quan un poc abans de Nadal em va cridar el soci i em va dir que ja teníem el bancal, va ser una gran alegria. Sabia que anava a ser un camí llarg i que ens esperava un treball llarg i dur. Hui per fi hem acabar de treballar el camp, hem plantat per primera vegada i han sigut unes carxoferes.
Este és el bancalet. No és molt gran, però suficient per nosaltres.

Bancal sense treballar i amb milers de ripios.

Com podeu veure, estava sense treballar. Havíem de començar des de zero. Estos son els passos, a grosso modo, que hem seguit per poder plantar hui (per fi!) les primeres carxoferes:
- Llevar la brossa i males herbes (com odie el fenoll!, encara que m’encanta la seua oloreta).
- Llevar les pedres i ripios (pedres un poc més grans) i cudols superficials.
- Passada de tractor amb ganxa.
- Llevar les pedres que han eixit.
- Passada de retrovato (de veres, m’encanta esta paraula).
- Llevada de cudols, pedres i ripios que han eixit.
- Fer la regadora (l’entrada amb blocs i obra).
- Regada general.
- Passada de tractor amb ganxa.
- Llevada de cudols, pedres i ripios que han eixit.
- Regada general.
- Anivellament del terreny amb cabassos i carretó (vam moure tota la terra!). Ací va la foto. Al camp només li queda que una passada de retrovato i podrem plantar.

Tot nivellat a ull, però es veu prou bé.

- Passada de retrovato. Foto inclosa. Pareixia increïble, el moment havia arribat.

Passada de mula amb retrovato.

- Llevada de ripios, cudols i pedres que han eixit.
- En eixe moment, este matí, la terra ja està preparada per a plantar.

Ara a plantar les carxoferes. Fem quatre cavallons i anem a pels brots. Els brots de carxoferes són trets d’altres ja plantades en anys anteriors. En el nostre cas ens les ha deixades el nostre instructor i pare del soci (quanta ajuda, moltes gràcies!!). Netegem les carxoferes seques de la temporada passada i ell tria els millors brots per a nosaltres. Només tria aquells que tenen brots verds i arrels. En total, uns 50.

El mètode de plantar és senzill. Fas un forat en el cavalló, l’omplis d’aigua i plantes el brot. Tanques la terra i ja està. A esperar que nasquen. És important dir ( jo no hi sabia, com altres tantes coses) que la primera carxofa no es cull, es deixa perquè és fonamental per a que la planta cresca en condicions. Dos fotos més.

Totes les carxoferes plantades.

De més prop.

Com podeu veure, n’hi han moltes, però millor que sobren perquè totes no eixiran. Ja estic esperant amb ganes que cresquen, collir-les i torrar-les a la brasa.

És molt més fàcil contar en poques paraules com ha anat el treball, el passos que hem seguit. Sempre, en este tipus de coses, s’han de tindre en compte les circumstàncies alienes a nosaltres, com són l’oratge i les accions de les altres persones (ens han sorregat el camp més d’una vegada). Treballar un bancal només en el teu temps lliure fa que les coses vagen més lentes i no la faena cobrada no et deixa dedicar-li tot el temps que voldries, però tot arriba. I hui ha arribat, hem plantat les primeres carxoferes. És el primer que plantem i hem arrancat. Per fi!

Ja he tornat del viatge de vacances. Esta vegada ha tocat la Val d’Aran, buscant un poc de fred amb el que passar un poc millor esta calor d’estiu. També, buscant natura i bons paisatges. Ho hem trobat tot, excepte el fred que ha fugit de nosaltres. Tampoc hem passat massa calor, però si més de la que esperàvem.

La Val d’Aran és una regió molt especial.

La cultura i la gent. Té una llengua pròpia, l’aranès, varietat gascona de l’occità. L’he sentit pel carrer i, sobretot, escrit. Per tot arreu, cartells en aranès en restaurants, hotels i publicitat. Cada poble té una església romànica, no tan cuidades com la Vall de Boí, però amb eixe encant tan antic. Cal remarcar l’església de Sta. Maria d’Arties, per la seua restauració gloriosa. La gent, normal, acostumada als turistes de neu en hivern i als altres en estiu.

Vista de Vielha des de Vilac

El paisatge. Impacta la política urbanística, totes les cases tenen el mateix tipus de sostre (ací és impensable), cosa que els fa tindre un encant igualat. El poble més important és Vielha (900 m d’altitud) amb 5500 habitants, si ajuntem totes les poblacions del seu terme. Al voltant d’este poble s’alcen muntanyes d’entre 2000-3000 metres, raó per la qual el paisatge encara és més espectacular. Si ajuntem la sensació de ser més xicotet que una formiga amb els boscos que creixen cap amunt fins que la muntanya és tan alta que es perden les condicions òptimes per als arbres. Buf! Guau!

La natura. És l’única vall dels Pirineus que dóna al nord, cosa que la fa ser més verda encara que les altres i amb una vegetació espectacular. Nombrosos els boscos d’avets, les fagedes, pi roig i arbres diversos. Animals de tot tipus, ossos (o això posava en els mapes), cabres de muntanya, cérvols, àguiles, voltors, milers d’espècies d’insectes, vertebrats i invertebrats (no els insectes, sinó els animals). De tot. Nosaltres, dels vertebrats, només hem vist una espècie de furó amb una taca blanca en el pit. D’insectes n’hem vist massa i tot. Els altres, amagats. El que més m’ha impactat és el gran nombre de llacs. Sóc una persona que està acostumada (en la meua terra) a veure els rius secs, així que veure molta aigua i, damunt, no contaminada, és una cosa espectacular. Un dia vam fer una ruta en la que vam veure 9 llacs diferents i plenets d’aigua. Preciosa.

Senderisme. Milers de rutes. Ja siga per senders fàcils, mitjans, difícils i molt difícils. Pots fer des d’una ruta pels pobles, fins la pujada als pics més importants, rutes amb xiquets, amb iaios, amb tot tipus de persones. Rutes per boscos, per alta muntanya, per aigua, per pistes asfaltades, per senders estrets, rutes en cotxe, de tot tu! Rutes de bicicleta, igual. I el millor, tot ben cuidat i indicat, així dóna gust.

En fi, una passada. M’ha agradat tot i, sobretot, he recarregat piles i torne amb més força que mai. Amb molts projectes en el cap i mentalitzat per al canvis que s’aproximen.

Estic fart de sentir com col·lectius, majoritàriament estatals, es queixen de que en algunes comunitats autònomes, com la nostra, s’ensenyen a l’escola més d’una llengua. Que és millor que s’ensenye bé el castellà i que els xiquets deixen de perdre el temps en estes llengües minoritàries. Alguns inclús diuen que “ja és difícil aprendre una, perquè damunt hagen d’aprendre més”.

Si n’hi ha una cosa que em mata és que em prenguen per idiota. I que damunt prenguen per idiotes als xiquets, és una cosa que em remata. Potser que a una persona adulta li coste més parlar altres llengües, ensenyar-se la gramàtica i un munt de vocabulari, però a un xiquet, no li costa gens. Tothom ha conegut algun erasmus que sap més d’un idioma. Que si anglès, italià, castellà, etc. Quan més llengües coneixes, més fàcil és aprendre altres.

Tota esta reflexió ve perquè el dissabte passat vaig conèixer una xiqueta que tindria com a màxim tres anys i parlava i entenia perfectament el castellà, l’anglès, el valencià i el francès. Res porta el diari! I, segurament, mes endavant també s’ensenyarà música. Jo ja compte cinc idiomes probables. Després tracten als xiquets com si foren idiotes. Tal volta els idiotes són aquells que pensen que la resta de la gent ho és.

Bap

Vull fer un xicotet homenatge a una companya de vida que, lamentablement, el dimecres passat va morir. M’ha acompanyat durant 15 anys, mitja vida. I si tenim en compte que realment no vaig ser conscient de la meua existència, com a individu independent, aproximadament fins que no em va eixir el primer pel en les parts íntimes (parle per mi, evidentment), és més encara. Amb ella he compartit riures, carreres, caminades, secrets, plors, pedres i un fum de coses. I, el que és més important, forma part de mi. Encara que tenia el seu geni, ha segut una bona gossa i la trobaré a faltar. Si ha anat al seu paradís personal, segur que està gitada en un sofà gegant i envoltada de xulles de corder i pedres grans que poder rosegar.

Mon pare té la sort de viure en una de les poques finques plantades enmig del preciós Parc Natural de l’Albufera. Si alguna vegada heu anat per la nit, habreu comprovat que no gasten faroles, ni asfalten les carreteres, ni posen aceres. La raó principal és preservar el parc en condicions pseudo-naturals, sense modificar més l’ambient. Em pareix perfecte. Si pots triar viure allà, saps en quines condicions ho faràs.

Però, esta norma no és igual per a tots els veïns d’esta part del Saler. N’hi ha un edifici on viuen en millors condicions. Fins fa poc tenien faroles que arribaven a la porta (ara ja les han llevades). I, gràcies al PlanE de ZP, la senyora alcaldessa ha pogut tornar a asfaltar des de la carretera que creua el Parc Natural (CV-500) fins la porta. Podríeu pensar que soc envejós perquè a alguns veïns els tracten millor que a mon pare. Doncs no. Em queixe perquè este edifici amb un tracte preferencial és l’Hotel Sidi Saler. Si, un hotel privat de cinc estreles i on va la gent amb pasta. A mi personalment no m’estranya. La nostra alcaldessa torna a posar els interessos de les classes altes per damunt de l’interès general, i no serà l’última vegada. I el que té més gràcia, amb un pla aprovat pel govern estatal del partit opositor i que tant la critiquen en els plens. A què estem jugant? A protegir al ciutadà, evidentment, no.

I el que és més greu, en les pròximes eleccions Rita tornarà a guanyar en tots els barris, inclòs el Saler.

En roig, podem veure els carrers asfaltats. En blau, els carrers sense asfaltar.

Ahir, quan vaig veure al senyor Camps no contestar ni una pregunta, vaig notar una altra vegada que al nostre President li fan por les preguntes. Una altra vegada no volia eixir-se del discurs ni donar explicacions. Em fa gràcia com, per la nit en la ràdio, els locutors i comentaristes s’indignaven perquè el senyor Camps no contesta a les preguntes. I jo dic, i ara us doneu compte? Des d’abril que el molt honorable no concedeix una roda de premsa i encara fa més temps, no se dir-lo exactament, que contesta a les preguntes que només li fan els amics. Això és una vergonya i, sobretot, és una gran falta de democràcia. Un polític ha de donar explicacions, i quantes més done, més honrat és. N’hi ha alguna altra definició de polític honrat?

Ja posat en la relació entre els polítics i els ciutadans, he començat a fer una cerca dels blogs dels polítics més influents i dels que m’ha paregut. Realment no han segut una sorpresa els resultats. Ni el nostre president, ni l’alcaldesa de València, ni els presidents de les diputacions de València, Castello i Alacant, ni el principal opositor Jorge Alarte tenen blog. Sorpresa la trobada del blogs de Carmen Alborch (1 i 2) i Esteban González-Pons (1 i 2). Els dos d’este últim en diaris de marcada ideologia pepera i més que abandonats. També he trobat la pròxima fundació d’una xarxa de red socialistes que no se si durà alguna sorpresa. Vull destacar com a positiu la trobada de la xarxa dels blogs d’esquerra unida i, com no, el blog d’Enric Morera, que l’actualitza prou i és el més constant dels polítics valencians. Popular polítics en l’Estat, com poden ser Rosa Díez i Patxi López, ja tenen blog i saben que eixa és una jugada que s’ha de fer tard o prompte.

Que un polític tinga blog, en els temps que corren, és imprescindible. Els blogs són una ferramenta de comunicació, d’intercanvi d’idees i de discussió. Cert que no tenen encara el nivell d’importància que deurien, però poc a poc la gent comença a aficionar-se. Açò significa que poc a poc la gent voldrà conèixer amb més profunditat el que els polítics realment opinen. Voldran interactuar amb ells i fer-los preguntes. Eixe partit ja no el jugaran només els mitjans de comunicació. La relació entre els polítics i els ciutadans podrà ser més directa, havent de donar més la cara. Eixe podria ser un bon futur per a la xarxa.

No obstant això, els polítics valencians, llevant de les poques excepcions que he trobat, no volen tindre blog. Per què? Perquè és molt més fàcil estar lluny de la gent, sense relacionar-se amb nosaltres, donant una imatge de llunyans. Així, ells podran fer i desfer com vulguen. Ens tenen por, no volen que els demanem els comptes ni contestar les nostres preguntes. No volen ser honrats i donar-nos explicacions de tot. Espere que algun dia, la societat valenciana desperte i els demanen explicacions, és el seu treball i la nostra obligació. I també espere que arribe el dia que tots els polítics tinguen l’obligació política de tindre blog. En eixe moment, la democràcia serà un poc millor.

Fa dies que volia escriure sobre la política en general, de la poca confiança que generen els polítics i dels casos de corrupció. M’agradaria que esta democràcia madurara i anara posant límits als polítics. Mesures de dignitat i transparència, como molt bé explica Julià Àlvaro i que els polítics tingueren només un segon de dignitat. No és possible que els polítics, independentment del color, estiguen més de dos legislatures en el poder, que els comptes públics no siguen completament transparents, que votem només cada quatre anys, que no siga clara la llei d’incompatibilitats, que accepten regals (ja siguen ridículs o de idiotes), que es facen rodes de premsa sense preguntes i una interminable llarga llista de canvis. Estes mesures donarien valor i estima a la política i als polítics. Però clar, evidentment, els polítics no estan per la faena, ells viuen molt bé.

Gràcies a fernand0, arribe a un estudi on comparen els sous dels polítics mundials respecte a la mitjana de la renda per càpita dels ciutadans en cada país. Com veiem, els sous dels polítics espanyols és el doble d’esta renda. Cosa que trobe normal si només cobraren això. Per al meu gust, faltarien dades importants com la comparació del sou amb la productivitat i conèixer els diners que guanyen gràcies a ser polítics. Per suposat, s’haurien de sumar els regals com tratges, anxoves (no suporte que em tracten com si fóra imbècil), etc. Jo crec estarien més lluny del centre. També, m’agradaria que feren el mateix estudi amb els sous dels polítics que s’ho deixen per anar a l’empresa privada, tal volta estaríem com l’Argentina, Moldàvia, Kenya i Cambodja.
Imatge | Infoesthetics