Després d’una setmana dura de política internacional, nacional, estatal i antiecològica, no m’abellix parlar de la hipocresia de les democràcies europees i americanes quan donen paraula als militars que fan un colp d’Estat. Ni tampoc de que cada vegada que parlen de corrupció i evasió d’impostos no impedida. Ni tampoc del merder de les centrals nuclears i que deixem eixe debat per més endavant (tinguem-lo ara!), prenent altra vegada decisions populistes en compte de mirar per la majoria. Ni tampoc de que hui fan tres anys del terrible accident de metro i ningú ha dimitit ni n’hi han responsables. I, damunt, el metro continua igual en el tema de seguretat.

Vull parlar d’un grup (gràcies Vicent) que m’alegra tots els matins: Compartir dóna gustet amb el disc Marquet. M’agrada la música, molt nostra. M’agraden les lletres, es queixen com ens queixem tots amb molt d’art. M’agrada el nom, m’agrada compartir, pensar que n’hi ha un món més compartible i just. Que ens regalen la seua música per promocionar els directes i no quedar-nos en el sofà i eixir a ballar. Este és el model de música del futur. Esta mentalitat dóna gustet. I, sobretot, m’agrada les sensacions que em provoca tot este conjunt. Des de la primera cançó, que em recorda a les nits caloroses sentint els amics tocant marxes mores per després interpretar-les en l’agost, fins la que em recorda a l’amiga que és mare fadrina. La sensació que t’ompli en altres cançons d’alçar-te a ballar i demanar el que és nostre i lluitar per tot! En fi, que us recomane a tots que el sentiu i se’l descarregueu, que és de bades.
Ací us deixe la cançó que dóna nom al disc.

No se perquè m’ha vingut al cap, però ho ha fet. Esta és una de les millors cançons de Queen. Sempre m’en recorde quan la vaig sentir aquell dia pel mòbil (moltes gràcies Palurdo). Sempre que la sent, l’energia comença a bollir dins de mi i no puc parar de ballar. Ací els tenim, Freddy amb la seua vestimenta diferent, Brian tocant com sempre, John amb els ritme y Roger amb les veus agudes. Què més es pot demanar?

Llegint tots els posts que el bloguers de tot el món han escrit pel dia de la pobresa, m’ha vingut al cap una cançò que té deu anys. És la cançò Do The Evolution de Pearl Jam, del disc Yield. És una cançò que parla de l’home i la seua evolució. Quan vaig veure el video per primera vegada recorde que em vaig quedar al·lucinat. El vaig veure al menys unes 10 vegades, fixant-me en tots els detalls i les situacions. A més a més, la veu és desgarradora.

Ací teniu el video:

Lamentablement, deu anys després, el video té la mateixa vigència que abans. Res ha canviat i quasi tot continua igual. I dic quasi tot perquè n’hi han coses que estan pitjor. No vull ser tremendista, però hem de fer alguna cosa perquè açò millore. El què? Mil coses se m’ocorreixen. Cóm? Eixa és la clau. Continuarem pensant.

Blog sobre temes diversos i opinions sobre la vida en general, escrit des de l'Horta Sud i amb el cor en la ribera del Xúquer.
  • Xarxes socials

    RSS trellat Twitter trellat Friendfeed trellat Flickr trellat YouTube trellat
free hit counter