Estem a principis de juny. Comença la calor, eixa calor que a vegades ofega. Arriben els dies on només pots quedar-te a casa, ja siga a la fresqueta de la foscor o a la de l’aire condicionat. En juny també comencen els xiquets a viure millor, no van a classe per la vesprada, van en pantalons curts, juguen al carrer tot el dia i no han de fer deures. Això és llibertat. En resum, juny és un més especial que ens avisa que arriba l’estiu i s’acaba l’escola.

Esta calor em fa pensar en la pluja. Eixa pluja que tant m’agrada contemplar i deixar caure sobre la meua pell. Eixa pluja que no esperes i et xopa de dalt baix. Tots sabem que al nostre país la pluja no sap ploure i, damunt en estiu, no pot anar a escola. Per això, eixes tronades d’estiu que tant s’agraïxen i refresquen l’ambient. I eixa pluja, només tornar a escola, rabiosa per la pèrdua de la seua llibertat, es venga de tots, cau amb més força que mai i convertix els carrers en rius de terra i aigua. En eixos moments de pluja forta m’agrada sentir esta cançó de Raimon. Quan sent eixa veu, eixa melodia i veig com l’aigua cau com si res, puc sentir com la meua ment es relaxa i puc volar amb la meua imaginació on vull.

Gran cançó i gran reflexió sobre l’educació. Qui perd els orígens, perd la identitat.